COMENTARI DE TEXT: EL BITLLET DE MIL DE MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el 10 d’octubre del 1908. La seva infantesa és solitària. D’una banda és filla única i, de l’altre, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys.

L’any 1928,als vint anys, Mercè Rodoreda va contraure matrimoni amb el seu oncle, Joan Gurguí. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, es converteix, per l'autora, en una experiència traumàtica.

El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Mercè Rodoreda va triar la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit i començà a concebre l'escriptura com un ofici.

És per aquest motiu, doncs, pel qual avui dia podem llegir tants relats basats en l’estil de vida de l’autora a principis del segle XX, en els quals hi evoca l’extrema situació econòmica i la difícil relació matrimonial. Un d’aquests relats, entre tants d’altres, és El bitllet de mil, un conte recollit dins de Semblava de seda i altres contes.

Rodoreda va iniciar una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifestà en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes de gènere narratiu, com és el cas del bitllet de mil.

La seva primera obra sortí publicada l'any 1932 i es titulava, Sóc una dona honrada.

Després d’exiliar-se a París, on conegué Joan Prat i Esteve, amb qui mantingué una relació intensa i complicada, es traslladà a causa de la Segona Guerra Mundial, a Llemotges.

Favorablement, l’any 1954, l’estabilitat econòmica li arribà i això va propiciar que Mercè Rodoreda entrés en una etapa de creativitat enorme fins el dia de la seva mort, l’any 1983 de càncer de fetge. En l’última etapa recollí els contes que tenia dispersos amb Vint-i-dos contes (1958) i redactà algunes novel·les com La plaça del Diamant ,La mort i la primavera i Mirall trencat (1974), a la qual seguiren Tots els contes, Semblava de seda i altres contes (1978), entre d’altres.

Tenint en compte que El bitllet de mil és una de les darreres obres escrites per l’autora, per tant, quan ja havia viscut situacions socials i econòmiques complicades, és fàcil concloure el tema principal del text. Diríem que ens parla de la pèrdua de l’esperança davant de no poder aconseguir sortir de la misèria duent a terme l’última solució que havia trobat la protagonista del conte.

Aquesta esperança la veiem reflectida en el conte com un bitllet de mil pessetes, que acaba cremat quan la protagonista se’n adona que és fals. Aquest fet ens simbolitza la pèrdua de l’esperança per part de la dona.

El simbolisme és un tret característic de la narrativa de Mercè Rodoreda, utilitza un llenguatge simbòlic però fàcil d’interpretar per al lector. En aquest relat hi són presents tres símbols. Per una banda el bitllet de mil representant l’esperança, per l’altre, el foc representant la destrucció de l’esperança, i finalment les flors.

L’autora va viure en un ambient alegre i una mica bohemi en el qual destacava la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, una figura molt important per a Mercè Rodoreda perquè li va inculcar un profund catalanisme que la va acompanyar tota la vida i, també, una intensa atracció per les flors, unes flors que van presidir la seva infantesa i que ocupen un lloc rellevant en els contes i les novel·les escrites. En les obres de Mercè Rodoreda sempre hi ha estat present les flors com a símbol d’una vida confortable, una vida agradable, una vida amb una família feliç.

El bitllet de mil narra com una dona, que pateix una situació econòmica desfavorable, decideix sortir al carrer a prostituir-se. Després d’haver tingut relacions sexuals, malgrat l’angúnia i la por, cobra 1000 pessetes. Just després s’atura a comprar flors i se n’adona que el bitllet és fals. A l’arribar a casa el crema per començar seguidament a fer el sopar pel seu marit.

Podem observar, tant sols llegint aquest petit argument del relat, que el to emprat per l’autora és pessimista i dur, però alhora esperançador. Per comprovar aquest to pessimista ens basem en una de les característiques narratives de l’autora: el fet de tenir una visió pessimista de la vida a l’hora d’escriure les seves obres. Quant a la duresa, veiem que tot el conte ens explica una vivència d’un moment de la vida molt dur per a la protagonista, una persona pobre, que se sent sola i que decideix vendre’s a ella mateixa amb un final on és enganyada.

El to esperançador el podem veure al principi del conte, quan pren la decisió de canviar la seva vida i mentre la porta a terme. Però aquest to s’esvaeix quan la venedora de flors li fa saber que el bitllet és fals. I amb això s’acaba la seva esperança.

Si passem a analitzar els personatges, veiem clarament que el protagonista és una dona, fet molt característic en la narrativa de Mercè Rodoreda. Com a segon personatge principal tenim el marit de la dona, amb qui sembla que manté una relació insatisfactòria si més no perquè la protagonista li amaga el seu intent de sortir de la misèria. Aquest seria un altre fet característic de la narrativa de Rodoreda.

El marit representaria el principal antagonista de l’obra ja que va en contra dels objectius de la dona i la deixa sola a la hora de sortir d’aquella situació econòmica. Tot i això, en un mateix conte hi podem trobar més d’un antagonista, per tant, considerem l’home amb qui manté relacions sexuals com un altre antagonista perquè no la deixa complir els seus objectius donant-li un bitllet fals.

Quant als personatges secundaris, hi hauria la Zuzanne, la venedora de flors; la veïna amb qui la protagonista manté una petita conversa al sortir de casa; i la dona que vol comprar flors i li pregunta el preu dels clavells.

El bitllet de mil és considerada una obra psicològica, és a dir, capaç de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, la seva visió del món... Els autors d’aquests tipus de històries, com Mercè Rodoreda, utilitzen diferents recursos per aconseguir-ho. En aquest cas, el mateix narrador de l’obra, extern i, evidentment, omniscient, descriu els pensaments de la protagonista mentre redacta els fets de la trama i, també, afegeix algunes intervencions directes dels pensaments de la protagonista del conte.

Quant als temps verbals que predominen en aquest text literari, són els passats quan el discurs és narratiu, més concretament el passat perifràstic (va obrir, va dir, va sentir...) i l’imperfet (estrenyia, caminava, tenia...). En la part de diàleg directe predomina el present d’indicatiu (és, sap, tinc...) i en la descripció predomina el pretèrit imperfet (era...).

Per tant, el text és majoritàriament narratiu perquè és en la part on s’hi descriuen els fets més importants del conte, però també hi trobem una part de diàleg directe, una petita part de descripció i algunes intervencions amb monòleg interior.

En el primer paràgraf ja hi trobem el primer diàleg entre la protagonista i la veïna, en el tercer veiem quan Zuzanne ofereix flors a la protagonista, també amb un diàleg directe. En el cinquè i el sisè hi ha un altre diàleg, ara entre la protagonista i l’home amb qui mantindrà relacions sexuals. Finalment, en el vuitè paràgraf trobem l’últim diàleg entre la dona que vol comprar flors, la venedora de flors i la protagonista.

La descripció la trobem en el paràgraf cinc quan descriu amb poques paraules a l’home que l’havia xiulat i en el paràgraf vuit quan descriu mínimament la senyora de mitjana edat que vol comprar flors.

Quant al monòleg interior trobem intervencions directes de la protagonista del conte, expressant els seus pensaments. A banda d’aquestes intervencions, el lector d’aquest conte sempre n’és conscient de l’estat de la protagonista. La dona al llarg de les hores que dura el temps de la narració, des de la tarda-vespre, fins el vespre-nit, té un sentiment persistent de por (<<va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la>>) . Inicialment la por es barreja amb la decisió, però a mida que avança l’acció veiem com apareix el nerviosisme (<<no veia res.>> <<Un muscle de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal>>) i l’angúnia (<< malgrat l’angúnia que li feia...>> <<Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos>>). Més tard, després de saber que el bitllet era fals, l’angúnia s’intensifica, però llavors no només és fàstic a l’home, sinó també a ella mateixa. Finalment el sentiment és totalment desesperançat, de submissió total, ja que comença a fer el sopar pel seu marit després d’haver cremat la seva esperança quan n’era plenament conscient.  

La dona s’havia venut a ella mateixa com a últim intent per sortir de la misèria i no ho havia aconseguit. Aquest conte està situat en un temps on la prostitució era considerada un acte de marginació  i el pitjor que es podia fer, on les dones amb una certa estabilitat econòmica vestien de gris amb vels al capell, maquillades amb un color rosa tendra. Estem parlant de principis del segle XX.

Si fem una divisió del text respecte el contingut, hi podem observar una estructura externa dividida en nou paràgrafs fàcilment visibles en el text. Pel que fa l’estructura interna, és més complicat dividir aquest conte en plantejament, nus i desenllaç ja que l’autora comença “in-media res”, és a dir, sense situar-nos en un espai, en un lloc, en un temps... i sense presentar-nos els personatges.

Tot i així, però, podríem trobar una situació inicial o plantejament que seria tan sols la primera frase del text. Podríem trobar el problema i el seu desenvolupament, que seria el nus de la història, des de la segona línia fins al final del vuitè paràgraf, quan no agafa les flors que ha escollit a la florista (<<No,no, gràcies.>>). Finalment, la situació final o desenllaç el podríem localitzar al darrer paràgraf del conte, quan se sent enganyada, perd l’esperança de refer la seva vida, i continua tal i com estava de bon començament, és a dir, estant tipa de tanta misèria.

En resum, Mercè Rodoreda escriu un conte de caire psicològic evidenciant una etapa de la seva pròpia vida, la maduresa o pèrdua de la joventut on, com a dona, experimenta incomunicació i incomprensió amorosa, soledat constant i esperança per trobar nous camins.

Una obra on la simbologia literària hi és decisiva i fàcilment interpretada per al lector.

MARIONA ISERN

4ART C