LA VERITAT NO SEMPRE ES VEU

La Bruna encara es pregunta per quins set sous no es va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria pogut fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.
—Ajudi’m, per favor, ajudi’m… — continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.
En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

En aquell moment, la Bruna va reaccionar, sortint de l’estat absent en què l’havia deixat el medalló. Es va mirar König de fit a fit. Cabells grisos i rinxolats, faccions marcades pel pas dels anys, i unes mans adobades per l’avanç del temps. Duia una jaqueta de cuir, tacada per la sang que li rajava de l’estómac. De cop, va sentir com s’apropava un vaixell i es va amagar per tal que el focus policial no l’encertés de ple. Quan va ser fora de perill, va buscar les claus del cotxe. No hi eren. Ni a la butxaca dreta dels pantalons ni a l’esquerra. Es va espantar, però llavors va recordar que es trobaven a la butxaca de la jaqueta, ara tirada feta un garbuix.

-Pot caminar, o s’estima més esperar-se aquí mentre vag a buscar el cotxe?

-Ja m’espero –va dir amb una veu trencada pel dolor de la ganivetada-

La Bruna es va afanyar a anar a buscar el cotxe, aparcat a uns cent metres de la seva localització. Era una nit freda, tot just feia onze dies que havien entrat a l’any 2000, i aquell any estava sent un hivern molt fred. Va provar d’engegar el cotxe. -Càsum l’olla!- va pensar la Bruna. El cotxe no arrancava, possiblement pel fred o per l’estat en què es trobava. Després d’intentar-ho diverses vegades seguides, el cotxe va fer un espetec i va arrancar. Va anar a trobar König, i quan hi va arribar el va carregar amb moltes dificuktats. König era un noruec d’uns 190 cm, ample d’espatlles i fort de braços. Quan el va tenir estirat a la part de darrere del cotxe, va agafar direcció cap a Montgat, on vivia.

★  ★  ★

-Senyor inspector, han trobat uns rastres de sang aquí a prop.

L’inspector Gil Goya era un home força alt, fornit i de mirada penetrant.  S’havia deixat créixer una barba d’uns tres centímetres que li donava un aspecte més esfereïdor, cosa que li agradava, ja que era força reservat. Estava dormint a casa seva quan l’havien trucat. Un vaixell s’estava incendiant al port de Barcelona amb drogues a dins, i hi havia hagut d’anar sense perdre temps. Els argentins ja els havien avisat que estiguessin alerta. Hi havia 11 morts, però als documents del vaixell hi figuraven 24 persones, sense tenir presents els possibles infiltrats. L’inspector Goya i el seu Company, l’Albert Casadevall van anar a veure el rastre.

-N’ha perdut molta, de sang-va esmentar Casadevall.

-Si és així no pot haver anat gaire lluny sol, i necessitarà atenció mèdica urgent. Enviïn agents a tots els hospitals en un radi de 20 quilòmetres –va fer, dirigint-se al policia que els havia conduit fins a l’escena del possible crim.

L’inspector no sabia ben bé el que passava. Un vaixell carregat de drogues, tripulants morts, altres ferits, i la majoria, desapareguts. Es va treure un cigarret i se’l va encendre a la llum de la nit. Va exhalar, i de sobte va aparèixer Casadevall:

-Ja estàvem informats, però no en vam fer cas, així que és responsabilitat nostra descobrir el problema. Ens hem d’afanyar abans que la Guàrdia Civil se’n vulgui fer càrrec. Però val més que ho deixem per demà, que ara no pensarem amb claredat.

★  ★  ★

La Bruna patia, perquè com molt bé sabia al ser doctora, si es desmaiava les probabilitats de supervivència baixaven a uns mínims perillosos. Havia d’actuar ràpid, així que el va entrar a casa i quan el va tenir ajegut al sofà va trucar a en Jaume. En Jaume era un company seu de l’hospital, i el seu millor amic.

-Jaume, necessito que vinguis. I les preguntes me les faràs després, siusplau.

-Què està passant? Són les quatre de la matinada, i em truques histèrica dient-me que vagi cap a casa teva sense fer preguntes?

-És molt urgent!

-D’acord, d’acord, però em deus una explicació i un favor!

Al cap d’un quart d’hora en Jaume era a fora esperant. La Bruna havia obert la camisa de’n König i li havia netejat la ferida, però per cosir-la, necessitava ajuda.

Quan en Jaume va entrar i va veure un home estirat al sofà ple de sang, el primer que li va passar pel cap era que encara estava dormint. Va fer un esglai, i tot just la Bruna no havia badat boca que en Jaume ja estava fent preguntes:

-Què carai passa aquí?

-És difícil d’explicar…

-Tenim temps

-Doncs mira, quant tot just estava sortint del torn de nit, que devien ser cap a les tres i mitja, he decidit d’anar a fer una volta pel port. Ja ho saps tu, que em relaxa. Així que quan hi he arribat m’he trobat un vaixell en flames i un home ajagut al terra ple de sang, i demanava ajuda. Així que l’he carregat al cotxe, i quan he arribat t’he trucat. I la resta ja ho saps- va fer tímidament la Bruna.

Quan en Jaume, després de moltes explicacions i supliques per part de la Bruna, va pair el què estava passant, va decidir a ajudar-la. Van anar a buscar una farmaciola que tenia la Bruna, i després d’un temps que es va fer interminable, van aconseguir suturar-li la ferida. Per sort el ganivet no havia arribat als òrgans.

Al l’endemà, totes les televisions parlaven del succés, així que per el sentiment de culpabilitat pel fet de no haver trucat a la policia, va apagar el televisor. Tot just llavors, va aparèixer en Jaume per la porta:

-Què en farem, ara, d’aquest home?- Va fer en Jaume, encara badallant

-Proposo esperar que es desperti i que ens expliqui el que ha succeït.

Al cap de tres llargues hores, König es va despertar. El van ajeure al sofà, perquè la ferida no s’obrís.

König va explicar tot fil per randa: com es deia, d’on venia, perquè estava allà, què havia passat:

König era un tripulant d’una embarcació argentina que havia d’anar fins a Dinamarca, la seva terra natal, on l’estava esperant la seva dona embarassada d’una criatura. El vaixell anava carregat d’aliments, propis d’allà, i no hi havia d’haver pas cap problema. Però quan estaven a l’alçada del mar Meditarrani, els van anunciar que havien de fer una parada al port de Barcelona. Però que quan van arribar, algú va començar a disparar i el vaixell es va incendiar. König va córrer, però es va trobar algú calant foc, i quan el va anar a aturar, li va clavar un ganivet a l’estómac.

-Ja en sospitava alguna cosa, jo,  d’aquell carregament- Va dir en posat intrigant- Només uns quants podien veure el que hi havia i ens havien pagat una suma bastant grossa. Però vaig acceptar el treball, tot i això, perquè tenia ganes de tornar a veure la meva dona.

Li van preguntar com era que tenia un català bastant fluid, al que els va respondre que el seu avi era català i li havia ensenyat.

Llavors la Bruna s’en va enrecordar del medalló. Quan l’entregà a König, ell es va alegrar, fins al punt que al veure la foto li va caure una llàgrima per la galta.

★  ★  ★

En aquell moment, Goya, ja estava a la comissaria prenent un cafè aigualit. Llavors va arribar la notícia tan esperada: havien capturat a tres fugitius del vaixell en flames. Els va portar a la sala d’interrogatoris, i quan va ser allà, va començar el ball que sempre li agradava iniciar amb els detinguts.

Es va asseure a la cadira, i va començar:

-T’han detingut per diversos càrrecs, i si no parles, et puc posar a la presó diversos anys. Però si col·labores, puc demanar favors.

-No sé de què m’està parlant.

-Tampoc si li dic que hem trobat tota la droga, i que sabem qui és, vostè, senyor Juárez?

Era el cap de tota l’operació, però Goya no ho sabia. S’havia fet passar com a un tripulant més per passar desaparcebut. Poca gent sabia fins a on arribava tota aquella trama…

MARCEL FOPMA  BATLLE, 4rt D

El tripulant misteriós

La Bruna encara ara es pregunta per quins motius no va actuar amb la coherència i el seny que la seva situació requeria. El que hauria hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap’ Sí potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no son sempre les mes adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-Ajudi’m, per favor, ajudi’m... -  continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

En aquell moment es trobaven a casa, ella encara seguia pensativa i l’home desconegut continuava en silenci, obrint la boca únicament per veure una mica de la sopa que li havia preparat la Bruna. Ja era de nit i encara no s’havien dirigit ni una sola paraula, l’ambient era molt tens fins que es va poder escoltar un petit fil de veu:

-Moltes gràcies- va dir l’home tímidament.

La Bruna va seguir pensant durant uns instants més i tot seguit ell aixecà la mirada i somrigué.

-Veig que ets un home de poques paraules- va dir la Bruna mentre tornava a emplenar el seu plat de sopa.

-Potser sí, no és la primera vegada que m’ho diuen. Per cert em dic König- digué l’home.

-Jo Bruna, encantada. M’agradaria saber què hi feies allà?– va preguntar la Bruna canviant de tema mentre l’home bevia la sopa.

-Perdona?-va dir l’home fent veure que no havia entès la pregunta.

-Que què hi feies allà enmig del carrer?- va dir ella amb la intenció d’aclarir la pregunta.

Aleshores la Bruna va poder veure com el rostre de l’home misteriós s’entristia i va intervenir ràpidament:

-No es preocupi, vagi a dormir i demà serà un altre dia.

L’home va assentir amb el cap i es va dirigir lentament i amb la mirada perduda cap al seu dormitori.

Després d’una llarga nit, la ràdio va despertar a la Buna com cada matí.

-Notícies d’última hora: La policia nacional ha trobat aquesta nit una llanxa que transportava droga a la costa d’Empuriabrava.

La Bruna es va quedar sorpresa per la notícia però no li va donar molta importància perquè sabia que últimament aquella zona havia estat molt activa en el transport de drogues i que aquest seria el primer de molts altres casos.

-Els tripulants detinguts són tres. La policia continua investigant el cas i els anirem informant al llarg de tot el dia.

La Bruna es va aixecar del llit i va anar a preparar l’esmorzar per l’home que encara dormia. Seguidament li va portar a la seva habitació i König, ja despert, va dir:

-Perquè em tractes tant bé?

-Perquè no ho hauria de fer?- va dir estranyada.

-No em coneixes, no saps qui sóc ni d’on vinc i tot i això, em cuides com a un fill.

-No ho sé suposo que sóc una bona persona que intenta ajudar als altres, per cert, sentint ‘ho molt haig de marxar a treballar. Si tens algun problema treballo a l’hospital i al menjador tens un telèfon per si has de fer alguna trucada. A l’hora de dinar estaré aquí.

-Cap problema, que vagi bé.

La Bruna es va pujar al seu cotxe i va anar direcció a l’hospital. Com de costum va encendre la ràdio i ja hi havia noves notícies sobre el cas del traficants.

-Han descobert que els tripulants d‘aquesta llanxa eren quatre, però pel moment només se n’han trobat tres. Els detinguts afirmen que hi havia una quarta persona sobre la que no volen dir-ne el nom, la qual, havia estat raptada per un altre grup de traficants que l’utilitzaven com a ostatge per aconseguir la mercaderia sense haver de pagar res. També afirmen que aquest grup de traficants va fugir quan van sentir que la llanxa de la policia s’aproximava, cosa que ells no van ser a temps de fer.

La Bruna estava arribant al seu lloc de treball i estava intrigada per la notícia, potser aquella persona corria pels carrers d’Empuriabrava i podia fer mal a algú.

Ella treballava a la recepció de l’hospital i en els moments que no hi havia ningú  a qui atendre, juntament amb la seva companya, miraven si hi havia nova informació sobre el cas.

Quan ja estava a punt de marxar capa a casa va sentir com la seva companya alertava tothom present de les noves notícies.

-Han localitzat l’altre grup de traficants i els han detingut a tots, però el quart tripulant que utilitzaven com a ostatge, no  es trobava en aquella llanxa. Segons diuen els detinguts, és un home de mitjana edat, amb cabell curt i fosc, ulls blaus i portava un medalló del que no es volia separar de cap manera.

Quan la Bruna va escoltar aquella descripció, va quedar molt sorpresa. Totes les paraules que havia dit la seva companya encaixaven a la perfecció amb König, l’home que havia acollit a casa seva.

-No pots ser!- va dir espantada

-Que passa alguna cosa?- va dir la companya

-Ho sento, haig de marxar.

La Bruna estava confusa, no sabia del cert si realment aquell home que tenia a casa era el traficant o no. No s’ho podia creure, semblava molt bon home i era molt agraït, no podia ser possible, pensava ella.

Va pujar al cotxe i va conduir fins a casa seva mentre intentava relaxar-se.

Ja era a la porta de casa seva, havia arribat el moment de saber la veritat. Va obrir la porta lentament i va entrar amb normalitat, com si no hagués passat res.

-Bon dia noia- va dir König que estava assegut al sofà mirant la televisió

-Bon dia- digué la Bruna amb un somriure com de costum.

-Com ha anat a la feina?

-Molt bé, i tu què has fet mentre jo no hi era?

-Jo he estat mirant la televisió tranquil·lament mentre esmorzava i després m’he anat a dutxar.

-Perfecte, que et sembla si comencem a fer el dinar?

-Em sembla bé, ja començo a tenir gana.

Mentre estàvem preparant els macarrons per dinar, l’home va agafar un ganivet molt gran, el més gran que hi havia en tota la casa. Va estar una estona mirant-se’l i la Bruna es temia que la ataqués després del que havia sentit a la ràdio.

-Croàcia veritat- va dir després d’estar una bona estona manipulant el ganivet.

-No ho sé, el va comprar el meu home, jo no hi entenc de ganivets- va dir la Bruna alleujada.

-No sabia que tinguessis un home.

-Actualment no viu a casa, fa un mes que va marxar per motius de treball.

-Esta bé saber-ho.

-El dinar ja està a punt, ves parant taula.

Mentre dinaven, la Bruna va posar l’informatiu per veure com reaccionava l’home en sentir la notícia dels traficant.

Per fi va arribar el moment.

-Dos grups de traficants són detinguts a la costa d’Empuriabrava, la policia encara està en busca d’una altra persona desapareguda...

La notícia continuava però en aquell moment König va apagar la televisió i va mirar a la Bruna disposat a parlar amb ella.

-Sóc jo, l’home a qui busquen.

-Estaràs bromejant no?

-No, ho dic molt seriosament.

-Però com m’has pogut fer això, m’estàs dient que porto dos dies vivint al costat d’un traficant de drogues que probablement sigui l’home més buscat del país actualment!

-Exacte. Ara si us plau calla i t’ho explicaré tot.

 Jo vivia en un poble molt pobre del Marroc quan em van proposar de guanyar diners fàcilment traficant drogues. No ho feia per gust, sinó per necessitat, tinc una família amb tres fills i una dóna a qui alimentar; suposo que la meva dona ja la hauràs vist al meu medalló en el que apareixen les seves inicials i una fotografia seva. Cada setmana els envio diners perquè puguin menjar i sobreviure enmig de la misèria i la pobresa del poble. Aquesta última, havia estat l’operació més perillosa que havia realitzat mai. Jo formo o millor dit formava part del grup de traficants als qui van detenir primer. Aquesta vegada tractàvem amb unes persones molt perilloses que eren capaços de matar a totes les nostres famílies si no fèiem els que ens deien. Ells ens havien promès dos-cents mil euros a cada persona  si tot sortia bé. Teòricament quan aconseguís aquesta xifra de diners tornaria al mau país amb la meva família sense haver de preocupar-me pels diners ni per la salut dels meus fills i la meva dona; però malauradament no va ser com tots esperàvem.

Era de nit, feia molta fred i estàvem just en les coordenades on havíem quedat per fer el tracte. Com que jo era el més principiant en aquest tema, em van fer transportar la mercaderia a mi d’una llanxa a l’altra. Un cop vaig ser a la llanxa dels altres, em van agafar bruscament i em van apuntar amb una pistola al cap dient als meus ex-companys que els paguessin tot el que havien aconseguit en aquests últims dies i que ells no pensaven pagar res per la mercaderia. Ells es negaven, i sinó hagués estat per la intervenció de la policia, n’estic segur que ara mateix no viuria per explicar-t’ho. Quant els que em tenien retingut van escoltar el motor d’una tercera llanxa van fugir i jo vaig aprofitar i vaig saltar a l’aigua per venir nedant fins la costa. I llavors vaig dormir en un carreró situat enmig del poble fins que em vas trobar tu i em vas salvar.

A la Bruna se li queien les llàgrimes ara que sabia tot el que havia passat.

-I la teva família? Què faràs amb ells? Ara ja no tindràs diners per alimentar-los.

-Ho sé. Això és el que més em preocupa. Hauré de buscar una solució tan aviat com sigui possible. Per cert, aquell home de la foto no serà el teu marit veritat?

-Sí. El coneixes?- va dir sorpresa.

-És clar! Ell és un dels dirigents dels camps on es cultiva la droga que nosaltres venem. Però ell, a diferència de mi, no ho fa per necessitat, ho fa per guanyar diners i s’aprofita dels menors pagant-los miserablement. T’asseguro que no és com creus, és molt mala persona i està disposat a fer el que sigui per aconseguir diners. Ho sento molt però és la realitat.

La Bruna no podia assimilar tot allò que li acabava d’explicar König. No podia ser que el seu marit s’hagués convertit en aquella espècie d’home tant repugnant, potser l’home a qui havia estat ajudant era un mentider i l’únic que volia era treure-li diners, va pensar. Estava molt confusa i no podia parar de plorar mentre mirava fixament la fotografia del seu marit.

En aquell moment va pensar que el millor seria intentar dormir però no va poder i es va estar tota la tarda pensant en les paraules que li havia dit König.

Àlex Cifuentes Casamitjana   4rt D

 CAPÍTOL 2: COMPANYS DE PIS

A la Bruna li tremolaven les mans mentre subjectava el medalló d’en König, no sabia quina decisió prendre mentre el pobre home anava demanant la seva ajuda. Finalment va empassar un gran glop de saliva i va dir amb decisió:

-       Pugi al cotxe, l’acolliré a casa meva.- Ara ja no eren les mans el que li tremolaven, sinó que la tremolor, havia passat a estar a la veu.

-       Gràcies, moltes gràcies de veritat. -Va dir mentre es dirigia al cotxe vell de la Bruna. Ella va veure en el seu rostre una agraïment infinit tot i que l’home era incapaç de mostrar un somriure.

En König va entrar al cotxe tímidament, no va gosar pujar al seient de davant i es va assentar al darrere sense deixar rastre de la seva presència. La veritat és que la Bruna va agrair que l’home s’assentés a la part darrere del cotxe, ja que no tenia plena confiança en ell. A més, també li va ser d’utilitat per observar l’home que havia d’acollir a casa seva.

La Bruna va mirar pel retrovisor de l’interior del cotxe i va observar al senyor König. L’home mirava cap a fora, semblava absent. La Bruna va suposar que estava pensant en tot el que havia passat. Tot i que feia anys que treballaven junts, ella mai l’havia conegut del tot. Era un home que devia tenir uns cinquanta anys, alt, de pell blanca, i ros, tot i que alguns cabells blancs ja li començaven a aparèixer de manera discreta. La Bruna tenia la mirada fixada a la carretera però cada vegada que tenia ocasió, observava el passatger del darrere. En una d’aquestes vegades, va veure que del rostre pàl·lid de l’home, en queia una llàgrima, i acte seguit ell passava la mà per la cara per assecar-se la gota que encara li baixava. König, subjectava aquell medalló amb les dues mans i anava passant el dit polze per relleu de l’inscripció, de tant en tant, treia la seva mirada perduda de la finestra i es fixava en el rostre d’aquella preciosa dama. Acte seguit un somriure li apareixia a la cara mentre les llàgrimes que abans s’havia intentat eixugar, tornaven a aparèixer.

La Bruna buscava algunes paraules de consol pel pobre König, però per molt que buscava en el seu cap, no podia trobar cap paraula que pogués suavitzar la pena que devia sentir König. Va aparcar el cotxe davant de casa seva i va dir:

-       Senyor König ja hem arribat, ja pot baixar. Benvingut a la que serà casa seva per uns dies. -Va dir la Bruna mentre obria la porta de casa seva.

-       Moltes gràcies per acollir-me Bruna, mai li podré agrair prou. -I va deixar anar un somriure que a la Bruna li va semblar forçat, però que no va tardar gens a torna-li’n un per part seva.

Van entrar a casa i la Bruna va deixar les claus a la taula, va penjar la jaqueta, i va indicar amb la mà a König que la seguís, van entrar una habitació petita i acollidora i la Bruna va dir:

-       Aquesta serà la seva habitació durant els dies que estigui aquí. Té mantes a dalt de l’armari.

-       De veritat Bruna, moltes gràcies.

Passada mitja hora, König va sortir de la seva habitació de manera vergonyosa, la Bruna estava assentada al sofà, i el va convidar a seure, cada cop ella se sentia més còmode amb el senyor König al costat.

La Bruna tenia la televisió encesa i estava mirant el telenotícies del vespre sense pensar el que podia passar. Va sortir una notícia que deia: En aquestes hores encara es busca el doctor del vaixell que, segons la versió que ha explicat a la policia un altre tripulant , no només s’hauria negat a curar-lo sinó que a més, li hauria donat unes pastilles per, segons ell, matar-lo. La policia continua investigant el cas per tal de trobar el doctor i prendre les mesures que siguin necessàries. El testimoni ha dit que el doctor s’ha emportat la seva dona a la que sí va oferir cura, i per tant, la policia també la busca. Ens asseguren que no hi ha rastre del doctor, i que no se sap on podria haver anat, ja que tota la seva documentació està en el vaixell.

En König es va aixecar i empassant un glop de saliva va dir:

-       Vaig a dormir. Moltes gràcies per tot.

-       No vol sopar res? Va dir la Bruna per tal d’acabar amb aquella situació incòmode, com si no hagués vist ni sentit aquella notícia, com si l’home al que havia acollit a casa seva no estigués perseguit per la policia.

-       No, gràcies, ara mateix tinc l’estòmac tancat. -I com avergonyit, es va girar i es va encarar cap a la seva habitació. Amb veu tremolosa va dir: Bona nit.

-       Bona nit senyor König.

L’endemà la Bruna es va llevar d’hora, però cap el migdia, li va sorprendre que el senyor König no s’hagués aixecat. Així que va decidir anar cap a la seva porta i donar-hi dos cops  per saber si s’havia despertat.

-       Senyor König?

-       Bruna?

-       Sí, digui’m .

-       Entra si us plau, no em trobo bé. Necessito que vagi a l’hospital i agafi una injecció de les que injectem als pacients que ens venen amb principi de grip.

La Bruna va entrar de cop a l’habitació, i sorpresa va mirar el que havia estat, fins feia uns mesos el cap del seu hospital. I va dir:

-       Senyor König, no puc anar a l’hospital i agafar una injecció per vacunar-lo a vostè, no puc agafar medicines per un consum a casa. Ho intentarem solucionar amb medicines que podem adquirir a una farmàcia. Els dos som doctors, podrem amb un principi de grip. Vaig a buscar els auscultadors.

Així va començar el procés de cura del doctor König, la Bruna el va cuidar com cuidava els pacients del seu hospital.

Havien passat cinc dies des que la Bruna va acollir a en König a casa seva. Quan ell, per fi, es va aixecar del llit. Eren les 9 del matí i es va trobar a la Bruna com se l’havia trobat el primer dia que va arribar a casa seva, assentada al sofà, aquest cop amb una tassa a la mà. König es va assentar al costat de la Bruna sense demanar permís i va dir:

-       L’últim cop que estàvem assentats aquí va sortir una notícia que em nombrava, i la veritat és que crec que li dec una explicació.

-       No és necessari si no vol.

-       No, sí que vull, m’ha acollit a casa seva sense demanar res a canvi, una explicació sí que se la mereix. Res del que van dir al telenotícies és cert. Aquell home que va aparèixer com a testimoni, és un mentider, si que és cert que em vaig negar a curar-lo però va ser perquè de la dona que parlava estava ferida per culpa seva, ell l’ havia ferit. L’havia apunyalat, sense arribar a matar-la i més tard ell s’havia tallat per fer creure que havien estat atacats per algú.

-       I vostè com sap que va succeir així ?

-       Dons perquè la dona que hi havia ferida de mort a la consulta és la dona del medalló, és l’única dona de la que m’he enamorat. Quan ens vam enamorar érem joves, dos joves amb ganes de tenir un futur junts, però tot es va espatllar quan ens vam haver de separar per culpa dels nostres pares, els meus volien que jo anés a estudiar medicina als Estats Units i els seus els era igual el que fes ella, sempre que fos lluny de mi, mai els havia agradat. Mai més ens havíem vist fins quan vaig decidir anar a exercir de doctor del vaixell. La vaig veure aparèixer i vaig saber de seguida que era ella perquè vaig sentir aquelles papallones a l’estòmac que mai més havia sentit des aquell dos de maig que ens vam separar. Tenia la ferma intenció d’anar a saludar-la, metre m’acostava, ella em va veure i se li va il·luminar en el rostre aquell somriure que tant m’agradava, però de cop i volta va aparèixer un home, un home que li  va besar els llavis, aquell gest em va trencar el cor. Durant tres dies la buscava tot el dia pel vaixell però aquell no es separava d’ella, fins que un dia, em vaig amagar darrere una porta i la vaig estirar cap a mi quan la vaig veure passar. Els dos vam pronunciar un hola i ens vam fer un petó com  els que ens havíem fet tants anys enrere. Vam estar tota la nostra estada al vaixell veient-nos a amagades fins que un dia el seu marit ens va enxampar, i es va tornar boig, però semblava que l’havia perdonat. L’endemà volíem baixar al port on amarrava el vaixell i no tornar, però abans de marxar la vaig trobar molt ferida, la vaig portar a la consulta i més tard ell es va presentar també ferit.  Però per sort abans de perdre la consciència ella m’havia explicat els fets. La vaig agafar amb braços i quan el vaixell va amarrar vaig buscar l’hospital més proper. La van poder salvar, però aquella nit, la nit que per fi ens vam poder tornar dormir amb les nostres mans entrellaçades vaig despertar i la meva mà ja no estava amb la seva, se n’havia anat. Així que vaig decidir tornar aquí, com vaig poder sense documentació. I després va ser quan la vaig trucar a vostè i em va venir a buscar.

-                                  -Senyor König l’ajudaré... -va respondre la Bruna mentre empassava el nus que se li              havia fet a la gola.

REIS DE SORRA. Veritats a mitges

La Bruna encara ara es pregunta per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria hagut de fer per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

Ajudi’m , per favor, ajudi’m…-continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegar: “Teva,sempre. ECB”.

La Bruna es va decidir per ajudar König , no sabia com ni perquè, però una força sobrenatural l’empenyia a fer-ho. Tot seguit el va dur al seu cotxe, tombant-lo en els dos seients de darrere. En König ja no va poder pronunciar cap paraula més, semblava mig mort, amb la cara pàl·lida i suant. La Bruna ja decidida, va arrencar el cotxe i es va dirigir als afores de la ciutat, ja que tenia la casa a la vora del mar. Pel camí va parar en una petita zona comercial per comprar provisions, medicina i roba per en König i va tornar a emprendre el camí. Mentre conduïa estava nerviosa, li passaven mil idees pel cap. Temia que l’acte que havia fet suposaria algun problema per a ella en el futur, però tornant a veure els ulls de König, ja no va voler fer-se enrere.

Quan ja havia arribat a casa, va treure a König del cotxe amb dificultats, i el va acomodar en el sofà que tenia a la sala d’estar. Com que la Bruna tenia experiència en l’àmbit mèdic, es disposava a curar les ferides que tenia König en l’espatlla , en el front, i en l’esquena. Però abans de curar-lo es va fixar de nou  en el seu aspecte.

Era un home robust, d’uns trenta anys i de mitjana estatura, tenia les faccions suaus i marcades, els llavis prims, el nas allargat , uns ulls d’un color blau turquesa, i uns cabells d’un color ros suau. Pel color de la pell, semblava provinent de països nòrdics. La seva veu era interessant ja que no encaixava amb el seu cos, tot i ser un home robust tenia una veu de nen petit. Per la roba que portava, semblava que pertanyia a una classe social alta, duia un vestit negre, amb unes sabates que hi feien joc, una camisa blanca amb corbata, i un rellotge d’or amb incrustacions de diamant de la marca suïssa Rolex que cridava molt l’atenció. 

 La Bruna veient que encara estava inconscient, li va curar les ferides ràpidament, i li va canviar la roba que duia tacada de sang. En les butxaques dels pantalons li va trobar una cartera amb grans quantitats de diners i diversos documents d’identitat amb la seva foto.

En cada document duia un nom diferent, fet que va provocar una gran  preocupació per part de Bruna que va decidir deixar-ho estar per aquell dia, i anar-se’n a dormir. A l’hora de dormir, va veure convenient dormir a prop de König per tenir-lo a la vista i adonar-se’n per si es despertava.

L’endemà al matí, la Bruna va veure que en König estava despert, però en un estat de semi-consciènica, ja que entretancava els ulls cada cert temps. Els ulls blaus de König brillaven d’alegria, i com a gest d’agraïment  li va regalar un somriure a la Bruna. La Bruna per la seva part li preguntava com estava i qui era.

En König, volia contestar a les preguntes de la Bruna, però no li sortien les paraules. Davant d’aquest fet, va caure una altra vegada en l’estat d’inconsciència. 

La Bruna en veure la caiguda de l’home una altra vegada, es va començar a preocupar pel seu estat de salut.  A continuació va trucar a l’hospital explicant que no podia anar a treballar ja que estava malalta, i va decidir quedar-se a casa cuidant de l’home.

La Bruna va tornar a recordar l’episodi del dia passat. Eren les quatre de la tarda, i  tornava de treballar de l’hospital. Havia passat un dia amb molta feina i estava cansada. Feia molta calor, i no faltava res pel començament de l’estiu, així que mentre conduïa de camí cap a casa va decidir aparcar el cotxe davant d’un bloc de pisos i va anar a passejar en un parc del costat per prendre l’aire. Quan ja es trobava una mica millor  i tornava en direcció al bloc de pisos, va veure a en König a prop del seu cotxe, estirat al terra i ferit, i a l’edifici que hi havia just a dalt , a la cinquena planta, hi havia una finestra oberta i es sentien trets de pistola.  La Bruna, no entenia quina força sobrenatural l’havia empès a ajudar aquell home, el que hauria d’haver fet era trucar a una ambulància i la policia. Però ara no hi podia fer res, ja que s’havia emportat aquell home a casa seva i tenia por de portar-lo al metge o a la policia ja que ella també estava involucrada en aquest afer.

Cap al migdia, la Bruna va encendre la televisió per passar una mica el temps i veure l’actualitat en les notícies, i es va emportar una gran sorpresa en veure que tots els canals informatius de la televisió parlaven de la recerca de König. Deien que era un home involucrat en atemptats radicals, però no sabien la seva identitat, i es veu que els seus quatre companys van ser detinguts el dia anterior en un pis de la ciutat.

La Bruna estava espantada, va deixar encesa la televisió, un calfred li va recórrer tot el cos, es trobava en estat de shock, no s’ho podia creure. Tot seguit amb les mans tremoloses es va apropar a König i va buscar entre les seves pertinències algun objecte que pogués constatar el que acabava d’escoltar a les notícies. Per començar estava segura que era un home ric i que amagava la seva identitat, ja que tenia falsificats diversos documents d’identitat.

A continuació el fet que el dia abans li demanés ajuda i li mostrés el medalló d’or amb les sigles ECB i amb el relleu de la  dona,  indicava que segurament l’estava buscant. Les sigles ECB, indicaven el nom de la dona. La Bruna va provar de desxifrar el nom però no va tenir èxit, era massa inusual. 

Entre les pertinències de König, que seguia inconscient, la Bruna no va trobar res d’interessant llevat de les altes sumes de diners que portava. La Bruna estava suant de la por, tenia el cap fet un garbuix d’idees i suposicions, i va decidir deixar-ho estar per una estona i seguir els fets per la televisió, ja que en König inconscient com estava, no li explicaria res.

A les notícies explicaven que la policia havia desplegat un dispositiu policial en el perímetre de la ciutat per a localitzar König. Després de sentir la nova notícia, la Bruna es va trobar més tranquil·la , ja que el fet que la seva casa estava situada a les afores de la ciutat, a la vora del mar, i envoltada de dues muntanyes, suposava que a la policia li seria molt difícil arribar fins a ella. 

Durant tota la resta del dia, la Bruna va estar mirant les notícies, per saber si hi havia alguna novetat en relació a la recerca de König. Per la seva sorpresa, al vespre va veure que König havia obert els ulls i estava fent grans esforços per incorporar-se. Va esperar a que s’incorporés del tot i s’hi va apropar tremolant de la por. Hi havia alguna cosa en l’aspecte de König que l’atreia.

—Moltes gràcies per el que has fet amb mi, t’ho agraeixo molt— va dir König amb la veu de nen que tenia.

—Qui, ets? —va preguntar la Bruna amb una veu tremolosa.

—Em dic König, sóc un ciutadà alemany, i treballo al Banc Central Europeu— va contestar König tranquil·lament.

—A les notícies diuen que estàs involucrat en afers de terrorisme— va dir la Bruna mantenint-se a una distància prudencial de König.

(Silenci per part de König)

—Qui és aquella dona, que tens incrustada en el medalló? —va preguntar la Bruna. 

—És la meva dona, aquella mala gent la tenen segrestada, i haig de pagar un rescat per salvar-la—va respondre König fermament.

— Estaves ferit en el moment que et vaig trobar al carrer? —va preguntar la Bruna.

—Aquells salvatges van decidir matar-me , però jo vaig saltar per la finestra—va respondre König.

—Tens diversos documents d’identitat falsificats amb el teu nom? —va preguntar la Bruna.

(Silenci per part de König)

—Pots fer el favor d’acompanyar-me per parlar amb la policia i aclarir els fets? —va preguntar la Bruna, intentant mantenir la calma.

—No puc, és massa perillós, t’agraeixo tot el que has fet amb mi, però ara me n’aniré i buscaré la meva dona pel meu compte— va respondre König tot alçant-se del sofà i recollint les seves pertinències.

                                                                    

ANASS MAAZIZI. 4t ESO C.