CAPÍTOL REIS DE SORRA

UNA TROBADA INESPERADA

Tot va començar el dia després de la tempesta, es va despertar un dia increïble i vaig decidir sortir de casa.

Passejava per la vora del mar quan vaig veure una cosa que em va despertar la curiositat.

Hi havia un veler embarrancat i un noi amb mal aspecte assegut a sobre d'una roca.

Em vaig apropar i li vaig preguntar si es trobava bé. El noi em va mirar amb una mirada desvalguda i dominant, alhora astuta i avaluadora que em va travessar i no la va apartar de mi ni un moment quan em va demanar que l'ajudés.

Qui era aquest noi?

D'on provenia?

Què hi feia allà?

En aquell moment em vaig adonar que la meva vida monòtona i tranquil·la canviaria per sempre.

Jo no sóc així, sempre actuo de manera racional, però aquell ésser em va impressionar molt i no em va deixar actuar amb coherència i seny.

No podia pensar de manera clara. Que m'estava passant?

Aquella persona va despertar en mi un instint de protecció, no sé si és pel fet que jo sóc metgessa o els valors profunds que em van inculcar de petita a protegir als altres i en especial als més dèbils i necessitats.

De totes maneres no sabria dir si jo el vaig rescatar a ell o ell a mi.

Des de la primera vegada que el vaig veure vaig intuir el seu impressionant i imponent aspecte exterior, alhora que descobria l'home fosc i enigmàtic que hi havia a l'interior.

Me'l vaig endur a casa, li vaig dir que es dutxés i al curar-li les ferides va ser quan li vaig veure unes fortes espatlles i uns bíceps ben definits, el seu cos era atlètic i perfecte.

Li vaig preguntar si volia alguna cosa de menjar i va assentir, tenia molta gana.

Poc després es va quedar ben dormit al sofà.

Mentrestant vaig posar la televisió i a les notícies explicaven que hi havia hagut un naufragi i que hi havien dues persones desaparegudes, un noi jove d'uns trenta anys anomenat König Faulkner i una noia també jove d'uns vint-i-cinc anys de nom Emma Casas Barceló, segons deien les autoritats de les Illes Balears.

Quan vaig veure aquestes notícies em vaig espantar molt perquè aquell noi el tenia jo a casa.

No sabia què fer.

Vaig sentir un atac de pànic. Ja sabia qui era aquell noi, però... i la noia on era?

Seria la mateixa dona que König portava en el seu medalló?

Les inicials coincidien, però que representava ella a la seva vida?

Hauria sobreviscut al naufragi igual que ell?

Mil preguntes em voltaven pel cap, creia que em tornaria boja.

Vaig anar al sofà per veure com estava i allà hi era, tan bell i perfecte per fora i turmentat per dins.

Els seus cabells negres li emmarcaven una cara impressionant. La seva estructura òssia hauria fet plorar d'alegria a qualsevol escultor, la seva boca perfectament dibuixada, el seu nas afilat i els seus ulls intensos blaus el feien terriblement atractiu.

Em vaig enamorar.

Quan en König es va millorar li vaig comentar el que sortia sobre ell a les notícies.

Més tard ell em va començar a explicar part de la seva història. Em va explicar que ell i la seva xicota vivien a Eivissa, que volien casar-se i per això van prendre la decisió d'anar-se'n a fer un viatge amb el veler que van comprar-se tots dos junts. Van decidir anar a la Costa Brava perquè era un lloc molt bonic i tenien uns amics que van conèixer a la universitat, on podrien gaudir de la platja, de la gastronomia local i de moltes coses més. Però quan eren a mig camí va començar un temporal molt fort amb tempesta i amb molt mala mar. Aquest temporal va fer que es trenquessin moltes parts del veler i els va ser impossible continuar navegant.

Van llençar senyals d'auxili, però abans que ens poguessin socórrer, una forta onada ens va fer caure tots dos al mar. En aquell moment vaig perdre de vista a la meva xicota i gràcies a l'armilla salvavides vaig poder continuar nedant fins arribar a aquesta platja.

Quan va acabar d'explicar-me el que havia succeït, es va posar a plorar per el xoc traumàtic i pel cansament que portava a sobre.

Després d'uns dies de no tenir notícies de la seva xicota, vam anar a una comissària dels mossos d'esquadra per notificar que ell estava viu i per si tenien alguna notícia de l'Emma Casas, donant l'adreça i el meu número de telèfon.

Els dies anaven passant i jo cada vegada estava més bé amb ell, era una persona amb la qual es podia parlar de tot, perquè tenia moltes experiències i cadascuna més interessant.

Un d'aquests dies, que estaven molt tranquils a casa, van trucar a la porta i la meva sorpresa va ser trobar-me als mossos davant la porta, van preguntar per en König Faulkner, ell va sortir i el cap d'una estona va entrar amb la cara desencaixada, li havien donat la trista notícia de l'aparició del cos d'una noia molt semblant a la que ell va descriure i havia d'anar a fer el reconeixement del cadàver.

Va anar amb els mossos a un poble del costat, que era on havien trobat el cos i estava també el metge forense.

Després d'una estona, per mentalitzar-se, va entrar a la sala on estava el cadàver, es van complir tots els mals presagis i el cos era el de la seva xicota. Es va quedar destrossat i va començar a plorar com un nadó.

Em va trucar després d'unes hores, quan ja s'havia recuperat una mica, perquè l'anés a buscar.

Quan vaig arribar em va donar una abraçada molt forta, jo només volia consolar-lo i donar-li tot el meu suport.

Jo tenia uns sentiments trobats, per una part volia que es quedés amb mi i per l'altra em sabia molt greu la situació que estava vivint ell en aquells moments.

                                                           Marc Rodríguez Casas. 4rt. ESO. D

REIS DE SORRA

CAPÍTOL 1: UN DESCONEGUT CONEGUT

Després d’aquell missatge curiós escrit darrera el medalló, va quedar-se quieta. Perdé la respiració per uns instants. Fou el lleuger toc que li va fer König a la cama demanant altre cop ajuda el que va fer-li respirar de nou. 

Va dipositar el medalló a la butxaca de la bata de l’hospital, que encara no s’havia tret tot que ja havia acabat el seu torn i era fora de l’edifici, i immediatament ajudà al senyor a aixecar-se. Li va agafar el braç i se’l va posar envoltant la nuca. Va posar les seves mans al voltant de la seva cintura i abans d’avançar un sol pas, li preguntà:

-Està bé? O necessita que l’agafi més fort?

- Com podria queixar-me si acaba de salvar-me la vida. Li ho agraeixo moltíssim de debò- contestà König satisfactòriament.

Aquell primer pas fou el causant d’un gemec provinent de König. Ràpidament el cap de la Bruna es girà cap a ell i sense que tingués temps de preguntar-li si s’havia fet mal, ell negà amb el cap i li digué amb un to serè:

-Estic bé, tranquil·la. Maleït sigui aquest terra que m’ha congelat per complet... Deixi’m que recuperi la respiració i em torni a circular la sang, si us plau- digué amb un somriure que ocultava tots els seus mals.

Pas rere pas aconseguiren arribar al cotxe de la Bruna, aparcat a pocs metres de l’entrada de l’hospital. Li obrí la porta i l’ajudà a asseure’s al seient del copilot. 

Durant el camí a casa cap dels dos van pronunciar ni una sola paraula, només aquell silenci permanent hi era present. Tot i així, el cap de la Bruna estava ple de paraules mudes, preguntes sense resposta. Per què l’havia acollit i no havia fet el que hauria d’haver fet? Què significaven aquelles paraules del daurat medalló i per sobre de tot, per què la seva reacció va tallar-li la respiració durant uns instants? 

Un cop va haver aparcat el cotxe, es girà cap a König i s’adonà que els ulls restaven tancats. Va aprofitar aquell moment per examinar detingudament el seu rostre arrugat. Estava pàl·lid a causa de les hores que havia estat assegut a la glaçada vorera. Tenia una expressió cansada i cada una d’aquelles arrugues tenia una història diferent. Els seus llavis eren rojos, però semblava que amb els temps havien perdut color; eren gruixuts però estaven tallats. La barbeta estava tan perfectament definida que ni tan sols te n’adonaves dels pèls que hi havien brotat de manera desordenada. El nas era arrodonit i gros i amb aquell color carmesí, la Bruna, va poder entreveure la silueta d’un pallasso. En aquell moment un somriure tímid va dibuixar-se-li a la cara. Continuà contemplant detingudament el rostre de König; aquesta vegada es va aturar a inspeccionar els ulls. Recordava la mirada que pocs minuts abans König li havia consagrat. Era una mirada perduda però ferma alhora, una mirada familiar;  aquest fet va fer-la reflexionar durant uns minuts fins que, sobtadament, König va inspirar fortament. Juntament amb aquella alenada, les parpelles van començar-se a obrir meticulosament, com si es tractessin d’unes cortines de vellut.

Àgilment, Bruna va canviar la seva expressió pensativa amb què havia quedat petrificada observant el rostre tan íntegre de l’home que acabava de conèixer, però que després d’aquella inspecció no va semblar-li tan desconegut.

Després de parpellejar, König va girar-se cap a la noia i va dedicar-li un somriure.

-Ja hi som? És aquesta la casa?

-Sí, König. Ja podem baixar. Esperi’s un moment que baixo i l’ajudo a vostè.

-No et preocupis noia! Ja m’espavilo jo.

La Bruna va baixar quasi d’un salt i mentre treia la seva bossa amb els papers de l’hospital, König se les enginyava per sortir del vehicle.

Finalment va aconseguir posar-se dempeus i va avançar lentament pel camí de pedres que dirigia directament a la porta d’entrada de la casa. La Bruna, que el seguia tot darrera amb un pas calmós, va continuar la inspecció que havia estat interrompuda per la incorporació de König un cop havia aparcat el cotxe.

Va fixar-se amb el poc cabell negre que havia estat cobert per les canes; era greixós i deixat, possiblement per la falta d’higiene després d’uns quants dies al carrer. El seu caminar mostrava tots els mals dels que patia aquell ancià. De tant en tant feia alguna estrebada seguida d’una pausa. Es posava la mà als pulmons, comptava fins a tres i continuava amb el seu pas costós. Mentre mirava com l’home avançava, anava pensat en com podria aconseguir roba menys bruta i foradada que la que duia posada. Instantàniament va pensar en la roba vella del seu avi que havia guardat en un bagul des de la seva defunció.

-M’observaràs gaire estona més? Acabaràs avorrint-te de mi si em mires tant - va dir recolzat al pom de la porta amb un riure forçat-.

-Ostres! Perdona. Estava pensant en...en què faré avui per sopar. 

Bruna accelerà el pas fins arribar al pany de la porta. Va introduir la clau i seguidament l’empenyé amb el peu d’una puntada; va acompanyar en König cap a l’interior de l’habitatge i el va fer seure al sofà.

-Esperi aquí un moment, vaig a buscar-li roba neta – va dir, mentre es dirigia a l’habitació dels armaris on guardava un munt de coses des de feia anys-.

-Aquí ho té, és la roba de l’avi, vella però neta! Agafi-la i vagi al lavabo, al fons del passadís; prengui un bany i canviïs de roba mentre jo vaig preparant el sopar.

-No es preocupi tant per mi; després de canviar-me de roba hauria d’anar-me´n; ja m’espavilaré per menjar alguna cosa un cop sigui al carrer.

-Però on vol anar sense menjar res calent, home? En un moment li preparo un bon plat de sopa i després ja veurà si es troba millor i si està en condicions d’anar a buscar un lloc on dormir.

-D’acord, li accepto el sopar. Me’n vaig al bany; al fons del passadís, oi?

Mentre l’home caminava amb pas lent, la Bruna anava cap a la cuina decidida a preparar un bon sopar calent per a tots dos. Després d’encendre el foc va posar en marxa el petit televisor com era habitual quan cuinava; era l’hora del telenotícies.

Estava cuinant una de les seves especialitats, sopa de verdures, mentre va sentir per la televisió una notícia que va sobtar-li molt. Acabaven d’anunciar la desaparició d’un tripulant perillós, si més no perquè era el cap de la tripulació, que havia desaparegut després d’haver atracat un vaixell carregat de drogues. Es veu que la notícia havia rondat pels televisors de la ciutat des de les nou del matí, poc més tard que el desaparegut abandonés el vaixell; per tant, la Bruna, a causa del treball, no se n’havia assabentat de la notícia fins ara.

L’expressió de la cara de la Bruna tan sols escoltar la notícia era de pànic. I si l’home que havia recollit era el fugitiu del vaixell? Va posar-se les mans al damunt de la cara i va consolar-se interiorment repetint-se una vegada rere una altra que hauria de ser molta casualitat que aquells dos homes fossin els mateixos.

La Bruna va estar esperant durant una hora aproximadament que l’home sortís del bany, però ningú no apareixia. Decidida, amb un pas alleugerit, va dirigir-se al bany i trucà a la porta. Rere aquells tres cops va cridar:

-Es troba bé?! Fa molta estona que no sé res de vostè. Que li ha passat alguna cosa?

La Bruna decidí tornar a provar-ho, però el resultat fou nul altra vegada; només se sentia el soroll de l’aigua rajant. La Bruna començà a preocupar-se.

-Tanqui l’aigua i escolti’m bé. Si està nu, tapis, que disposaré a entrar al lavabo. Està començant a preocupar-me que no em contesti.

Dit això, la noia baixà el mànec de la porta i entrà.

No hi havia ningú. La finestra estava oberta de bat a bat, l’aigua rajava sense parar i només una nota humida pel vapor de l’aigua bullint restava sobre el desaigua. L’agafà i la llegí amb veu alta, assegurant-se que el que estava succeint era cert i no eren al·lucinacions seves.

“Suposo que ja et deus haver preocupat per mi i has entrat pensant que em passava quelcom. Doncs no, Bruna, he marxat perquè no et desitjo cap mal com tu mai n’has desitjat per a mi, però una cosa vull que em prometis: guarda el medalló com si es tractés del teu fill, o del teu avi, que sé que tot i el que va fer, te l’estimaves molt i no deixaries que li passés res. Des que vas néixer has estat la persona més important per mi. Em vas fer conèixer el que realment era la felicitat, i després del medalló la meva vida tenia sentit. Ara bé quan vaig entrar en el món de les drogues...

Les coses han canviat i he fet el possible per sobreviure en aquest maleït món en què m’he posat... si pogués sortir-ne, creu-me que ho faria.

Recorda que sempre t’estimaré i gràcies per haver cuidat de mi un altre cop.

ECB

La major sorpresa que hauria pogut imaginar mai. Aquella carta significava que el seu avi no estava realment mort. Un cúmul de pensaments van començar a brotar-li al cap.

“Ha de ser el meu avi, perquè sinó, com sap que jo me l’estimava moltíssim? O com sap que el meu avi va entrar al món de les drogues? Fins i tot, com sap que em dic Bruna si en cap moment li he donat cap pista perquè pogués assabentar-se’n; he amagat el petit cartell de la meva bata en el qual apareix el meu nom, no volia que conegués el meu nom; alguna cosa em feia sospitar d’ell.

Ara sí que estic confusa, com pot haver vingut i marxat sense avisar-me que era ell? I el medalló que m’ha donat aquest matí? Què deu voler significar?

No tinc resposta per a cap de les preguntes però una cosa sí que sé; haig de sortir a buscar-lo, no em puc quedar aquí de braços plegats després d’aquest sorprenent afer. Quan el trobi podré respondre totes aquestes preguntes; de moment no puc parar de pensar en cap de les respostes de les preguntes anteriors.”

I tal i com va pensar, agafà el seu abric de pèl que l’abrigava tant i sortí d’immediat per la porta, es posà el medalló a la butxaca i marxà corrents amb les claus del cotxe a la mà. 

Aina Vesa Martínez 4t C

Mireia Colomer

Aquell nuvolós dissabte de Febrer, la Bruna se l’havia passat a casa, repassant els apunts de medicina. La Bruna estava en el segon any de la carrera i encara que li agradava molt, sentia que li faltava alguna cosa, quelcom que no sabia que era. Aquell dissabte, com havien sigut els dies passats, era un dia trist que temptava a ser plujós o fins i tot nevós. Per això havia decidit quedar-se a casa calenta i avançant feina.  No va ser fins al vespre que va decidir sortir de casa i anar a fer un volt i de pas comprar alguna cosa per sopar. Va abrigar-se tant com va poder, va agafar el moneder, els auriculars, les claus, el telèfon mòbil i va sortir del pis. Baixant les escales anava pensant en com havia canviat la seva vida des de que havia arribat a la ciutat de Girona, deixant els pares i tenint d’una vegada la independència que portava temps desitjant. Mentre pensava, anava escoltant el tema de Magic de Coldplay, que acompanyava el moment. El seu cap anava donant voltes al tema, absent de qualsevol altra cosa quan va obrir el portal i se li va glaçar el cor.

 Podria haver sigut pel fred, per un pensament que hagués tingut de cop i volta, per haver recordat  que s’havia deixat el gorro. Tan de bo hagués sigut per qualsevol cosa així, pensava la Bruna els minuts següents, però la realitat no era aquesta. Quan va obrir la porta  es va  trobar un home d’uns trenta i pocs anys estirat al terra,  amb la cara amb algunes rascades i vestit amb roba bruta i una mica esparracada. L’home estava panteixant  i semblava a punt de desmaiar-se, com si portés hores corrents i ja no pogués més. Quan va veure la Bruna se li van il·luminar el ulls d’un blau intens i va treure forces d’on no sabia que en tenia per allargar la mà i demanar amb una veu segura, ajuda, que si us plau l’ajudés. Davant d’aquest espectacle, la Bruna s’havia quedat quieta, en un primer moment havia pensat que era un rodamón, que davant del fred de Febrer, demanava almoina per poder menjar i escalfar-se, però de seguida va reconèixer l’home. Uns amics de la Bruna els havien presentat un dia feia ja uns quants mesos,  en una festa. Es deia König. L’home li havia semblat simpàtic  i ben plantat, però no van arribar a conversar mai per raons que el destí coneix. Però ara se li presentava d’un forma totalment diferent. Va pensar en marxar i fer com si no l’hagués vist, de trucar a la policia, a l’ambulància, però abans d’ haver pogut decidir res l’home havia tret de la butxaca dels pantalons un objecte que va dipositar a la mà de la Bruna. L’objecte era un medalló, on sortia la fotografia d’una noia molt bonica i un gravat que posava “Teva, sempre. ECB”. La Bruna es va adonar que l’havia d’ajudar, i que si estava allà en lloc de qualsevol altre lloc on el podrien haver ajudat millor, era per alguna cosa. Va dir-li que l’ajudaria i que intentés reincorporar-se per pujar  al seu pis. Va intentar-lo aguantar com va poder i van pujar d’una en una les escales de l’edifici, on cinc minuts abans havia estat baixant la Bruna sense tenir ni idea de com acabaria la seva sortida del vespre. 

Una vegada al pis, el va estirar al sofà i li va donar aigua i posar moltes mantes ja que tenia por que amb el fred hagués patit una hipertèrmia. No van dir-se res més, de seguida en König es va adormir i ella li va curar les rascades. Minuts més tard la Bruna, estava de peu davant seu sense saber què fer. Es va convèncer que havia de fer el que normalment hagués fet, i va començar a cuinar alguna cosa per sopar, immersa en els seus pensaments, sense saber què fer amb en König, sense entendre què li podia haver passat, i sense tampoc entendre’s a ella mateixa pujant-lo al seu pis. Durant el sopar la Bruna va estar mirant el medalló que li havia donat l’home, intentant trobar la importància que devia tenir, però al final, cansada, el va deixar i es va adormir profundament a l’altre sofà, just el moment que feien les notícies del vespre.

En König, a diferència de la Bruna, va passar molt mala nit, en alguns moments dormia, d’altres tenia malsons i d’altres en el que era simplement el pensament el que no el deixava dormir. Estava al sofà i només li venia a la ment el record dels  dies anteriors. Li havia estat semblant que l’ Emília, la seva dona, portava uns dies molt estranys. S’alterava per qualsevol cosa, estava molt nerviosa, com si tingués por. Casi no havia sortit de casa i si ho feia estava tota l’estona pendent del seu voltant. En König s’havia cansat de preguntar-li què li passava, perquè ella simplement callava i no responia. A l’Emília li sabia greu haver d’estar així però no li podia explicar res al seu marit sobre el que portava entre mans. En la seva relació sempre tot havia anat bé, no eren la típica parella que es passava tot el dia amb l’altre dient-se tot el que s’estimaven i demostrant-s’ho, no ho necessitaven, es respectaven les coses de l’altre i acceptaven que tingues els seus secrets. Però això arribava fins a un punt havia pensat en König aquells dies. El comportament diferent de l’Emília podia haver sigut una paranoia d’en König però no ho era pas, fins i tot havia deixat d’anar a treballar. El dia abans dels successos, l’ Emília, per sorpresa d’en König li havia regalat un medalló amb una foto seva que posava: Teva, sempre i les seves inicials; Emilia Camp Baguer. Això ja havia sigut el que faltava per la raresa de la setmana. L’Emília li va dir que no el perdés per res del món, que li feia il·lusió que el tingués. Tot i el bonic detall, König va veure que ho deia amb una serietat que el va fer espantar i fer pensar el per què d’ aquell regal sobtat. Finalment aquell dia, li va confessar, o això és el que creia en König. Li va dir que estava en problemes i que l’ única forma de poder-la ajudar era no ficant la policia en cap moment, que si passava qualsevol cosa, anés a refugiar-se en una direcció que li va donar. Els fets que van passar el dia següent eren els que feien plorar silenciosament en aquell moment en König, pensant en com havien canviat les coses, en com eren de feliços un mes abans i ara...tot havia canviat. Finalment després de tantes hores  donant-li voltes al tema, a l’alba va aconseguir agafar el son.

El matí següent de diumenge, la Bruna es va despertar d’hora, havia dormit d’una tirada i se sentia bé. Es va assentar al sofà i es va quedar mirant en König recordant el fets del vespre anterior. A diferència d’ahir, semblava que el dia seria bo, el sol havia sortit estona abans i ara il·luminava tota la sala amb una llum càlida. Com pensava la Bruna, els diumenges sempre són especials. La Bruna, renovada com se sentia aquell matí, va aixecar-se i va anar a preparar un cafè. Un cop fet a la seva especial manera, va assentar-se a la taula de la cuina i va encendre la televisió que hi havia allà. Anava passant els canals sense mirar què feien i va acabar deixant les notícies del tv3. Com que les notícies li interessaven va quedar-se escoltant-les i per sorpresa seva de cop i volta els presentadors van començar a explicar un fet que havia passat la tarda anterior. Es tractava de la desaparició d’un home i una dona, segrestats per uns homes encaputxats que havien entrat a la seva propietat. La reportera, continuava informant dient que la policia havia investigat i creien que els segrestadors buscaven alguna cosa que no devien haver trobat i per aquest motiu els van raptar. Mentre anaven explicant els fets, a la pantalla sortien les fotos de la parella i de la casa tota caps per ball. La Bruna va reconèixer de seguida l’home de la pantalla, ben plantat i amb uns ulls difícils d’oblidar, en König. No es podia creure el que sentia ni menys el que veia, estava al·lucinant, a la mateixa vegada espantada i nerviosa, no saber què fer. De cop i volta, la Bruna va agafà el comandament i va tancar la televisió que ja estava donant els esports. Estava a punt d’aixecar-se i anar a despertar en König, quan el va veure al llindar de la porta.

Havia posat el volum de la televisió massa alt, va pensar la Bruna, que ràpidament li va venir un riure histèric per pensar en allò en aquell moment. Va veure que en König feia més bona cara, se li marcaven més que ahir els talls del cos, però tenia un posat menys trist. La Bruna li va oferir seure a la taula i menjar alguna cosa i ell va acceptar. Va menjar silenciosament,  i una vegada va haver menjat, la Bruna es va posar seriosa, va seure davant seu fixant-li la mirada i li va demanar en König que li expliqués tot, absolutament tot. En König realment no tenia ganes de parlar dels fets que durant la nit havia repassat mil vegades. Però va entendre que no podia estar allà sense dir-li res i que la Bruna mereixia saber el que ell també sabia. Així que va acceptar i va començar a explicar-li tot des del principi d’aquell mes de Febrer.

 Van estar molta estona parlant, en aquells minuts, en König li va explicar com de rara havia estat l’Emília els últims dies, el regal sobtat que li havia fet, la direcció de casa seva i l’aparició dels lladres. Havien aparegut durant la nit, i havien escorcollat tota la casa buscant alguna cosa que només sabien els agressors i l’Emília. Li va explicar que després de no trobar res van agafar-los i van fer-los pujar a un camió. Havien estat hores viatjant i tot i la situació, l’Emília havia conservat els nervis. Van estar junts fins que en una parada, l’Emília li va ensenyar una forma de sortir i el va obligar a marxar, deixant-la a ella allà. En dir-ho, li va fer vergonya acceptar que l’havia abandonat i que ara ella estava segurament sola per culpa seva però va decidir apartar aquell pensament i continuar la narració. Havia estat corrent durant hores per llocs que ni es podia imaginar, no gosava parar per por que el seguissin. Al final va aconseguir trobar la direcció que el dia anterior li havia donat la seva dona i va dirigir-se cap allà. Estava mort de gana i cansament però va continuar. En un moment va pensar de trucar la policia ja que era el que convenia en aquella situació però va decidir no fer-ho, perquè va recordar que ell i la seva dona sempre havien sigut fidels l’un a l’altre, i que si ella li havia dit que fes això, calia que ho fes. I així va ser com em vas trobar mig moribund a l’entrada de l’edifici, va acabar dient en König. La Bruna se l’havia estat escoltat tota l’estona ben atenta, per no perdre’s cap detall. Quan va haver acabat, simplement no sabia que dir. Tenia moltes coses a preguntar però tenia por de ferir els seus sentiments. Li va acabar preguntat que tenia pensat fer, els dos sabien que no es podien quedar de braços creuats i què calia fer alguna cosa al respecte, però què? Van decidir que primer de tot calia investigar sobre els fets.

Van estar durant tot el matí pensant en pistes que els poguessin servir d’alguna cosa. Van anar a la casa d’en König però com s’esperaven, no van trobar res fora del normal a part del gran desordre que hi havia, fins i tot van repassar el correu, però tot eren factures i propaganda. També van trucar amigues seves per preguntar si havien parlat amb ella els últims dies, però segons deien, havia anul·lat totes les cites que tenia aquella última setmana. Per últim van trucar a la seva feina i els van dir que constava que havia anat a treballar cada dia. Res no lligava però les proves no eren suficients i no en van poder treure res de clar.

 Al final, van tornar a casa cansats. Una vegada allà, en König li va venir un atac d’angoixa, estava desesperat, no s’havia què fer, què pensar, què dir, i la Bruna, tampoc.  Es trobaven en un carrer sense sortida, en König no volia trucar la policia però sabia que sols no podien treure cap conclusió. La Bruna, en canvi creia que si volien descobrir on era l’Emília, no podien continuar seguint ells sols jugant a ser detectius, però això s’ho callava. La Bruna resignada, va començar a fer el sopar mentre pensava en com havia sigut aquell cap de setmana. Havia estat molt intens, tan sols portava amb en König un dia, i havien passat moltes coses. La Bruna sense poder-ho decidir se sentia obligada a ajudar en König, en un problema que creia que li era massa gran, ella sempre era amable amb tothom i gents egoista però en un moment de desesperació va pensar que ella ja tenia una vida prou enfeinada. Va recordar en aquell moment que l’endemà tenia classe, i se n’havia oblidat completament.

Va arribar l’hora de sopar, van sopar els dos callats, cada un immers en els seus pensaments. Quan van haver acabat, la Bruna va dir-li que volia parlar amb ell i va confessar-li el que pensava. Va dir-li que ells sols no podrien fer res més, encara que desitges solucionar-ho, no podien. Ell desesperat com estava, ja que l’única persona que estava al seu costat en aquell moment tan difícil, ara el deixava, va perdre la poca serenitat que li quedava i es va posar a plorar com no ho havia fet mai davant de ningú.  Tot plorant va anar a la sala d’estar i amb ràbia va tirar el medalló contra la paret, maleint tot el que li havia passat i desitjant desaparèixer per sempre més. La Bruna que s’ho mirava des de la cuina, restava callada, pensant que potser li hauria de haver dit d’una altra manera, en un altre moment segurament. Quan ja es dirigia a consolar-lo va veure el medalló volant davant seu i anant a parar a la paret. Va seguir la seva trajectòria amb la mirada, bocabadada. El medalló al xocar contra la paret es va partir per la meitat i va caure al terra de fusta. La Bruna va anar de seguida cap allà i en König que al segon de tirar-lo s’havia penedit va córrer cap allà. Al terra hi havia el medalló partit per la meitat, amb el cop s’havia trencat la part segellada i havia deixat caure un petit paper. La Bruna i en König van obrir el paper i s’hi van trobar una combinació de números i graus, una coordenada de GPS.

CONTINUARÀ

REIS DE SORRA

La Bruna encara ara es preguntava per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria de hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-          - Ajudi’m, per favor, ajudi’m...- continuava mormolant ell, amb menys esme cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB” 

REIS DE SORRA

La Bruna encara ara es pregunta per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria hagut de fer , per lògica, era trucar els seus companys de l’hospital; o fins i tot , avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar  el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va disposar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-Ajudi’m  per favor, ajudi’m... – continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva sempre. ECB”.

Tot seguit va envoltar el seu coll amb el braç d’aquell misteriós home i amb totes les seves forces el va aixecar i es van dirigir cap al cotxe. Un cop van arribar a casa, la Bruna va disposar l’habitació de convidats per en König, que estava adormit.

L’endemà, es va aixecar d’hora per preparar l’esmorzar i pensar què faria amb aquell home quan de sobte la porta de l’habitació es va obrir i una veu va dir:

-Bon dia, em dic König -  quan la Bruna es girà.

Un raig de sol apuntava a l’home, on la Bruna va veure bé el seu aspecte. Semblava un home de ciutat, molt estirat, però quan parlava no ho feia amb aires de grandesa. Tenia els ulls grossos i  blaus com el mar i una pell torrada, segurament pel sol. Era alt i corpulent, tenia el cabell negre i despentinat. Aquell home per la Bruna era com un enigma sense resoldre, perquè el va trobar tant brut i ferit? Què havia fet?, pensava contínuament. Després d’uns segons en silenci va reaccionar i li va contestar:

- Bon dia, jo sóc la Bruna- Mirant-lo mig perplexa

- li volia agrair el que va fer ahir per mi– va dir l’home

- Voldrà dir fa dos dies- va seguir amb aires de superioritat- estava molt  cansat i ferit, quasi no es mantenia de peu, li recomano prendre una dutxa i fer repòs uns quants dies, això si, després haurem de parlar, - va dir la Bruna assenyalant el lavabo

L’home sorprès va entrar a l’habitació i es va tancar.

Mes tard en König va sortir i va anar a l’habitació on es va trobar roba sobre el llit i una nota on posava:

He sortit a comprar, posa’t aquesta roba; la teva està massa bruta.

En König va aprofitar el moment per fer una trucada a un amic, però no va tenir temps que la porta de la casa es va obrir, era la Bruna que tornava amb un munt de bosses amb menjar. En König va penjar el telèfon i va ajudar-la amb les bosses.

- Veig que la roba et va bé!- va dir la Bruna sorpresa.

- Sí, que és del teu marit?- va dir ell amb curiositat.

- No, és del meu germà- va dir mentre posava el menjar de la bossa al seu lloc- abans venia.

- Abans? Que ara ja no?- va dir anant cap al sofà.

- Veig que t’agrada fer preguntes! – va dir ella amb veu elevada- a veure si també t’agrada respondre-les.- va dir dirigint-se cap a el sofà.

- D’acord crec que et dec una explicació però no crec que aquest sigui el moment mes idoni- va dir en König intentant escapolir-se.

La Bruna, amb cara molesta va encendre la televisió.

- Serà millor que vagi a descansar una estona- va dir ell

-Sí, serà millor- va dir amb una veu irònica.

Quan es va tancar la porta de l’habitació la Bruna va parar atenció a les notícies, hi havia una notícia que la repetien constantment.

-Un home d’edat d’uns quaranta anys va desaparèixer la matinada del 3 de juny desprès de que el segrestessin uns comerciants en un vaixell. La policia el va trobar ferit i amb la roba molt trencada, un passatger el va segrestar i no el van tornar a veure. La setmana anterior aquell mateix vaixell va aparèixer a les costes de França on asseguren que van segrestar a dues persones també encara desaparegudes. Alguns comerciants asseguraven que l’home els ajudava amb els seus comerços de tràfic de droga, així que la policia demana que si algú veu a aquest individu- a la pantalla va aparèixer una imatge- per favor truquin ràpidament a la policia. Encara no es sap si aquesta acusació és verdadera o falsa. La família dels tres desapareguts – es van afegir dues fotos més –  estan molt preocupats. Alguns d’ells ens han deixat entrevistar-los.

La Bruna exaltada va agafar l’ordinador i va buscar la notícia, va agafar la foto dels desapareguts i les va imprimir.

-És ell va dir- assenyalant una de les fotografies.- És ell!- va tornar a dir.

Era la fotografia d’un home de quaranta anys, el que buscava la policia per ajudar a traficar drogues, tenia els ulls blaus, la pell torrada, com en König. L’única diferència eren els cabells. L’home de la fotografia els tenia llargs i negres. La Bruna va agafar el paper i es va dirigir cap a l’habitació. La va obrir i va cridar.

- Explica-m’ho, aquets ets tu no?- va dir tirant-li el paper.

König es va asseure i sorprès va mirar la imatge.

-D’on l’has tret?- va dir preocupat

- Surt a la televisió a totes hores.- va agafar les altres dues fotografies i li va donar- aquestes dos també, les coneixes?.

De sobte es va aixecar

-Agafa les teves coses, les més importants, ràpid!- va dir agafant una de les maletes  de darrere la porta.

- Ni parlar-ne- va dir ella- m’has d’explicar que està passant ara mateix!- va dir enfadada, el timbre va sonar i la Bruna va anar a obrir la porta però en König la va agafar.

-No obris la porta, no és segur- va dir

- Perquè no? Es casa meva, segur que deu ser alguna de les meves amigues- va dir sorpresa per la seva reacció

- Però abans mira per la finestra, i assegura’t per favor- li va dir suplicant.

La Bruna va mirar per la finestra, hi havia dos homes amb ulleres de sol i anaven vestits molt formal. Eren molt robustos, i això li va preocupar. Espantada es va girar.

- Què està passant aquí?- va dir sense poder reaccionar.

- Són ells oi?- va dir mirant cap a la finestra- sí, sí que ho són. Espera un moment.- Va anar cap a la part darrera de la casa i es va assegurar que no hi havia ningú.- Agafa les teves coses, i ràpid- va dir mentre el timbre no parava de sonar.

Els dos van sortir amb les motxilles a l’esquena, la Bruna es preguntava què estava passant, en part estava aterrada perquè no sabia què passava, i què passaria, però d’una altra banda li agradava perquè semblava com si estigues en una operació secreta com les de les pel·lícules.

- Com m’han pogut trobar?- va dir

- Qui?- va dir la Bruna amb intenció de treure-li alguna cosa.

- Ara no et puc dir res.- va dir atent- tot al seu degut temps.

En König va agafar la mà a la Bruna i la va estirar com senyal de que el seguís. Van estar amagant-se per carrerons fins que van arribar a el port. De sobte en König va posar cara d’entendre-ho tot. Va agafar el seu telèfon mòbil i el va trencar sobre una pedra. La Bruna sorpresa el va mirar .

- Ja sé com m’han trobat-va dir amb cara somrient.

- Ehem... necessito una explicació i ara mateix!- va dir cridant.

-Sht! Que ens escoltaran- va dir mirant al seu voltant

-Deu tractar-se d’una broma.- va dir ella, va voler seguir parlant quan König li va posar el dit sobre els llavis com a senyal de que callés.

- Calla, no ho sents?- de sobte es va sentir unes passes i un soroll semblant a la de quan es carrega una pistola.

En könig va agafar la seva arma, que tenia guardada a la motxilla. La Bruna no sabia què fer però tot allò la superava. Ell es va aixecar i es va sentir un tir de pistola. La Bruna va cridar i en König la va estirar de la mà i van sortir corrents entre mig de tot aquell bullici. En könig va demanar el telèfon a la Bruna , ella li va donar. Va trucar a un amic, la Bruna només va poder escoltar que aquest amic els vindria a buscar, per ella va ser la seva salvació. En könig la va agafar pels braços i li va dir

- Ara entens per què no pots saber res encara, ara un amic ens recollirà.- va dir mentre es girava i disparava . – has disparat algun cop una pistola?

- No- va dir sense poder reaccionar.

- Doncs aquesta serà la primera vegada- va dir donant-li una altre pistola.

-No, jo no puc..- va dir tornant-li l’arma

- Per favor són dos contra un, ajuda’m- va dir –sé que pots.

La Bruna va agafar la pistola i va intentar fer el primer tret. Que va fer que tornès a ajudar-lo? Els seus ulls convincents? No li va donar molta importància, ja estava molt involucrada. Tot seguit un cotxe va aparèixer al fons del carrer.

Van córrer cap a l’automòbil i van marxar el més ràpid possible, no es va escoltar a ningú fins que el motor es va parar.

- Gràcies un altre cop, et dec més d’una- va dir en König – ja sé que et dec una explicació

La Bruna va interrompre’l – però encara no és el moment oi? – va dir amb veu d’estar enfadada.

En könig va sortir del cotxe i es va dirigir cap a la casa, anava coix. La Bruna va sortir i es va adonar que l’havien disparat.

-König t’han disparat!- va dir preocupada mentre ell entrava a la casa.

- Tranquil·la ara l’ajudarem- va dir l’home que els havia recollit.

Un cop van entrar,  la Bruna es va asseure sobre el llit.

- La policia em busca perquè es pensen que vaig contribuir en el tràfic?

- Sí així és.- va dir la Bruna- però no sé per què em dóna la impressió que no només és això.

- Tens tota la raó- en König va agafar el seu medalló- veus aquesta dona?- va dir, la Bruna va assentir- era la meva dona, portàvem un any casats, era d’aquí de Catalunya, però va venir a Alemanya pel que deia ella eren negocis, però més tard vaig descobrir que no era exactament així. Vaig saber que l’havien enviat per espiar-me, estava treballant amb un nou mètode que ajudaria a molta gent a guanyar diners. Quan ho vaig saber em vaig enfadar molt i pensava que en realitat no m’estimava, que s’ho havia inventat tot. Em va dir que va deixar el treball per mi, així que més tard ens vam casar en secret. Un dia van tocar a la porta i quan vaig obrir em vaig trobar a la meva dona morta, l’havien disparat. Des d’ aquell dia em vaig prometre que faria el que pogués per esbrinar per què la van matar.

- Ho sento per la teva dona, però i aquells homes? Creus que van ser ells els que la van matar?- va dir amb curiositat la Bruna.

- Seguríssim, porten molt de temps buscant-me. Resulta que els traficants d’aquell vaixell havien utilitzat el meu mètode de comerç per traficar drogues, em vaig embarcar en aquell vaixell.

- Però encara no entenc per quina raó et volen matar a tu també- va dir ella .

Just quan va voler respondre va arribar el seu amic amb un doctor, li van treure la bala i el van cosir. No em van deixar parlar amb ell fins l’endemà.