ÚLTIM CAPÍTOL
Bufava un vent gèlid del nord que l’obligà a arraulir-se dins
el seu abric. En els últims dies la temperatura havia disminuït
considerablement sense ni un sol avís i Bruna encara no havia trobat el moment
per desembolicar tot aquell munt de caixes que tenia guardades des de l’hivern
passat i rescatar el piló de conjunts i peces que ni recordava que tenia,
algunes potser amb l’etiqueta posada. És clar que temps n’havia tingut, però
només imaginar-se el caos de veure la roba desordenada i tirada pel llit
superava totes les seves possibilitats fins al punt que avui encara no li havia
llegut. Respirar profund i prendre-s’ho amb calma era el millor a l’hora de fer
el canvi d’armari, però ella no en sabia pas d’això... Bruna sempre havia estat
l’exemplar d’una noia inquieta i esvalotada que no tenia idea de fer les coses
d’altra manera que corrents i sense parar-s’hi molt de temps a pensar. Alhora,
era d’aquelles persones entusiastes i apassionades en viure cada dia com si fos
l’últim, en aprofitar cada moment i saber esprémer tot allò que li donés la
vida. “Vive como si fueras a morir mañana, aprende como si fueras a vivir para
siempre” era la frase que ocupava la paret de la sala d’estar; davant per
davant de la porta principal, des d’una escletxa que travessava la paret
verticalment fins a la cantonada de l’habitació, damunt la prestatgeria de
fusta de pi on hi reposaven totes les col·leccions de l’escriptor Paulo Coelho,
escrita amb un color groc verdós, entre l’optimisme, l’espontaneïtat i l’esperança.
Bruna sabia que avui era nit de lluna plena malgrat no poder
veure-la; els núvols de pluja la tapaven per complet i no deixaven, doncs, que
il·luminés el carreró sense asfaltar que la dirigia fins al cotxe. Després de
maleir-se per no haver sabut trobar el moment de rescatar la gorra folrada de
pèl i la bufanda de llana, va asseure’s en el seient del conductor i va
continuar per engegar el motor, que no donà resposta. El fred d’aquella nit li
jugava una segona mala passada, i això que no eren ni les onze. Encara va haver
de fer girar la clau vàries vegades més perquè el motor s’escalfés del tot i
pogués arrencar.
Amb més pressa que de costum, va prémer l’accelerador i en
menys de dos segons ja corria per la carretera principal de la ciutat. Ni els
semàfors ni els senyals de trànsit formaven part del joc aquella nit, però sí que
ho feien les gotes d’aigua que impactaven contra el parabrisa disminuint el
camp de visió de la Bruna.
Els pensaments de la noia es contradeien totalment, cada una
de les paraules s’oposava a la següent sense trobar un raonament coherent. Res
la podia tranquil·litzar si res era el que sabia. En un moment donat, a la
Bruna se li acumulaven un munt de pensaments, “No pot ser gaire lluny, les
seves pèssimes condicions no li ho permetran”, “Ja es trobarà a quilòmetres i quilòmetres de
mi, qui sap si al cel. Haurà tornat allà d’on va venir, aquí corre massa
perill, no pot estar gaire temps amagat, sap que el busquen”. I després
regressava l’esperança, “Estarà ajagut
altra vegada en una cantonada d’aquests carrers, amagat en un racó fosc i
abrigat amb cartrons que hagi trobat mentre caminava.” L’esperança, però, era rellevada de nou en qüestió d’un tancar i
obrir d’ulls, “Qui sap si a hores d’ara ja l’han enxampat, qui sap si està en
mans de gent dolenta”.
En la llum dels fanals s’entreveien les gotes, cada vegada més
i més grans. L’eixugaparabrises no podia moure’s a més velocitat. Va ser quan
començaren a eixir les primeres basses
que Bruna sabé que tot el temps que
malgastés allà seria envà. Era evident la dificultat de trobar el seu avi en
aquella ciutat, i de nit, i sense la llum de la lluna, i amb la pluja... Emperò, encara feien més evident la
dificultat els desventurats moments que l’havien acompanyat durant tot el dia.
Bruna decidí tornar de nou a casa i esperar l’endemà. “Demà
serà un nou dia, demà el dia em somriurà, demà sortirà el sol, demà tot serà
més fàcil”. Així pensava la noia mentre obria la porta de casa, procurant no
deixar entrar els mals pensaments. Al cap i a la fi, es repetia una vegada i
altra en veu alta, ell no es mourà, sigui on sigui, fins que claregi i es vegi
obligat a buscar un millor amagatall.
Se sentia cansada i fatigada. La nit anterior s’havia passat
llargues hores estirada al llit intentant agafar el son, però cap postura li
era còmode per descansar. Després de moure’s per tots els racons del llit,
abrigar-se i desabrigar-se cada vegada que es girava, obrir els ulls per mirar
el sostre i tancar-los per no veure res, va haver d’aixecar-se a prendre’s la
pastilla.
A més, el dia havia estat molt llarg i a la feina no havia
pogut asseure’s ni un segon. L’hospital estava saturat de nens i joves amb grip
que, de la mateixa manera que a ella, l’hivern els havia agafat per sorpresa i
ara anaven corre cuita al metge per confirmar el que ja sabien, estaven
refredats i havien de prendre xarop durant uns dies. I no cal dir, que el fet
de topar amb el seu avi, havia fet del dia un complet abatiment per a Bruna.
Així doncs, es posà al llit tal com
havia entrat a casa, s’abrigà amb les flassades per recuperar l’escalfor i
tancà tots els llums de l’habitació.
- - Ja
vas sola, ja vas sola! T’he deixat anar Bruna, mira que no et segueixo! Mou el
manillar. Així, molt bé! Pedala cap aquí amb mi, mira endavant! No et giris...
així, així! Ja ho domines!
- - Vaig
amb bicicleta com una nena gran avi!
- - Compte
no prenguis mal! Ets la millor ciclista del món!
- - Deixo
la làmpada encesa i la porta ajustada, d’acord? Somia amb els angelets
princesa.
- - Però
avi... Per què la fada no va voler ajudar a en Joanet?
- - No
s’havia portat bé Bruna, era dolent en Joanet. Ara descansa. Si necessites
alguna cosa l’àvia i jo serem a l’habitació del costat, d’acord?
- - Però
les fades ajuden tothom! Són màgiques! I per què no el convertia en bo doncs?
- - A
tothom qui s’ho mereix. No podia pas fer-ho això! Gastaria tota la màgia i
després no podria fer feliç als altres nens!
- - Ah...
I la fada Iris? Ella sempre té màgia!
- - ...
No va fer falta que el tren s’aturés per poder veure el seu rostre pàl·lid a
través de la finestra. Em vaig asseure davant per davant d’ella, com si d’una
cita es tractés, oblidant-me de tots els meus neguits només recordant-la ballar
aquell dia. No ens coneixíem de res més, aquella festa de Santa Cristina havia
estat la primera i última vegada que ens havíem vist. En aquells temps tot era
diferent Bruna, els joves ballàvem per parelles els vals que tocaven els
músics. Cada composició la ballàvem amb una noia diferent i si us agradàveu
molt amb alguna, acordàveu un ball i un altre. El cas és que al veure-la
asseguda al vagó del tren me’n vaig endur una gran sorpresa que em va fer venir
el pessigolleig a l’estomac que ja deus haver sentit altres vegades. Vaig
cobrir-me de valor i vaig aconseguir asseure’m davant seu, com qui no vol la
cosa. No m’atrevia a dirigir-li la mirada i vaig optar per distreure’m amb el
paisatge mentre pensava què podia dir-li, però se’m va avançar: Només recordo
els teus ulls, em va dir, però tu i jo ens coneixem. Vam ballar ball per altre
a la festa major!
- - Així
que ella també se’n recordava de tu? Us havíeu impressionat tots dos! Quina
història més bonica avi... I des d’aquell moment us heu estimat sempre?
Llàstima que el món avui dia hagi canviat tant... Ara aquesta sort, aquesta
coincidència i aquest amor des de tan joves que no s’apaga... és gairebé un
somni d’il·lusos.
- - Sempre.
Bé, potser avui no t’enamoris del teu príncep ballant un vals... però en tens
tants i tants d’altres de moments... però nena, amb tot això també vull dir-te
que no et precipitis per l’amor, no et deixis lligar massa aviat a una persona,
tot té el seu temps i tot arriba. L’àvia i jo vam tenir molta sort, nosaltres
ens estimàvem, però d’altres no en van tenir tanta. Aquells anys no eren millors com poden semblar-te ara... Abans
t’havies de casar de jove i era pràcticament obligatori, estava ben vist. Si
l’estimaves no era una desgràcia, però jo tinc molts companys que es van lligar
amb les seves dones per interessos financers entre famílies... Tan sols per
poder sortir endavant econòmicament.
Ara tot això també ha canviat molt. Fixa’t amb la teva germana gran, 23
anys i ben sola. I mira si n’és de feliç i lliure. Pot dedicar-se als estudis
amb els cinc sentits connectats, té temps per a fer el que li agrada, surt amb
els amics quan vol...
- - Sí,
tens raó.
- .- Sigues
lliure fins que no sàpigues què més fer. Enamora’t però no perdis mai el cap per
ningú. Mai oblidis els amics i troba el temps per a tot, que t’asseguro que hi
és si el busques. Ajuda tothom qui puguis però mai que signifiqui el mal per a
tu mateixa i deixa’t ajudar. De la mateixa manera, Bruna, no busquis el mal per
a ningú, aprèn a ignorar i a compartir la felicitat amb aquells que també ho
fan amb tu. Només així podràs gaudir de la vida. I sobretot, recorda sempre el
que et repeteixo dia rere dia, no desaprofitis mai l’oportunitat d’aprendre, ja
saps la sort que en tens.
I ara, parlant d’aprendre... segur que tens feina avui. Ja et
deixo treballar tranquil·la. Vaig una estona a baix amb l’àvia que deu estar
mig endormiscada mirant el telenotícies.
- -Fes
un salt Bruna, puja damunt de les espatlles. Només un dia a l’any podràs gaudir
d’aquest cel il·luminat amb més de tres-cents quilos de pólvora. No és
magnífic? Anem fins a la sorra, agafa’t fort. Mira amunt princesa, fan moltes
formes oi? Quina t’agrada més?
- - Aquella
avi! La palmera! O no, no... Aquesta! És una estrella no?
- - Ho
dius molt bé, una estrella vermella. Obre bé els ulls Bruna, seran poques les
vegades que podràs gaudir d’una vista tan bella. Els focs d’artifici omplen el
cel però també els nostres cors. Aconsegueixen aplegar centenars de persones i
compartir-hi un dels millors moments de les nostres vides.
- - “Aquesta
nit farà un any. La meva estrella serà just a sobre del lloc on vaig caure
l’any passat...
- - Ah!
Jovenet, jovenet, com m’agrada sentir-te riure!
- - Justament,
serà el meu regal... serà com l’aigua... La gent té estrelles que no són
iguals. Per uns, els que viatgen, les estrelles són guies. Per altres només són
llumetes. Per altres, que són savis, són problemes. Pel meu home de negocis
eren or. Però totes aquestes estrelles callen. Tu tindràs estrelles com no en té
ningú...
- - Què
vols dir?
- - Quan
miris el cel de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en
una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que
saben riure!
I quan t’hagis consolat estaràs content d’haver-me conegut.
Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi!”
- - Hem
estat genials Bruna! El públic ha respòs amb un fort aplaudiment! Ho has notat?
Alguns he vist que s’han aixecat de la cadira i tot... aquesta interpretació
mai passarà a formar part de la història, sempre aconseguirà emocionar i
sorprendre tothom qui l’escolti.
- - I
t’has fixat en el jurat? Quan recitaves l’últim fragment del Petit Príncep no
ha pogut dissimular una rialla. Li ha agradat avi! Ha valgut la pena tota la
dedicació, tots els assajos i el nerviosisme de l’últim moment. Només ens cal
esperar i que la sort ens acompanyi.
- - Un
esforç total és una victòria completa Bruna. Moltíssimes gràcies per perseguir
el meu somni, moltes gràcies per fer-lo possible. Sense tu mai hauria aconseguit
pujar a un escenari com el d’avui. Un cop més, gràcies per estar al meu
costat, empaitant la meva passió, que sé
que es convertirà en la teva si és que encara no ho és.
- - No
agraeixis res avi. Em sento la néta més afortunada del món quan penso que tinc
la força capaç d’ajudar-te a ser feliç. Ara hem de fer silenci, el tribunal ja
ha escollit un guanyador.
Bruna es despertà sobresaltada. Obrí els ulls disposada a
recapitular tot allò que havia somiat. En qüestió de segons va saltar del llit,
va desmuntar els llençols amb els quals s’havia abrigat hores abans i d’una
corredissa va plantar-se davant del penjador on hi havia deixat la jaqueta de
pèl la nit passada.
Segura d’ella mateixa i amb el coratge que la caracteritzava,
Bruna diposità la mà dins la butxaca, buscant amb els dits la cinta de seda, i
en tragué el medalló.
A vegades però, aquesta vitalitat i intrepidesa en una
persona s’esfumen i es perden en un mar de nostàlgia i records. Així es sentia la Bruna en aquell moment, que
amb el medalló a la mà no va aconseguir reprimir les primeres llàgrimes que ara
relliscaven galta avall fins caure damunt dels seus peus descalços.
Potser fou el cansament el responsable de no haver-li deixat
aclarir les idees abans,
d’asserenar el cap i poder pensar amb claredat, tot i que la Bruna
preferia pensar que va ser fruit del gran impacte en tant poc temps. La vida
pot canviar el seu rumb en un tancar i obrir d’ulls, i ella havia d’actuar
ràpid si no ho volia deixar escapar.
S’eixugà les llàgrimes amb la màniga del pijama i sense
arreglar-se tancà la porta de casa darrere seu. Pujà al cotxe i l’arrencà a la
primera. L’asfalt seguia humit de la pluja però la Bruna només es fixava en
cada cantonada, en cada racó més amagat dels vianants, en cada ombra que
deixava un espai més fosc. Frenà el cotxe d’un cop sec i l’aparcà a sobre d’una
vorera. Es disposà a caminar per tots els carrerons del barri, no podia ser
gaire lluny. Caminava de pressa, amb el medalló embolicat a la mà dreta,
estrenyent-lo amb força . Amb la mirada fixa al terra, els seus ulls anaven de
dreta a esquerra atabalats. Era el 27
de desembre, la festa major. La gent circulava amb calma, gaudint de l’ambient i
la vida que cobrava la ciutat aquells dies. A la Bruna li encantava poder
passejar pels carrers en dies com aquests, però ara mateix, pensà, tant de bo
tota aquesta gent no existís. I llavors el veié. En un carrer atapeït de
persones que compraven rampoines que possiblement no farien servir en la seva
vida. Assegut en un esglaó d’una casa en venda, amb les cames creuades i la
mirada perduda . Se’l veia demacrat, però no ho semblava tant com el dia
anterior.
- - He somiat avi.
König alçà la mirada i veié la seva néta dreta, davant seu,
buscant amb la mirada un racó on poder asseure’s. Ell li va fer lloc i va
contestar-li:
- - Somiar és bo. El que és dolent és
despertar-se i veure la realitat de nou. Llavors, somiar és el pitjor.
- - No he somiat amb fantasia, no m’he
imaginat un món millor. He somiat records, he somiat memòries al teu costat.
- - Llavors...em recordes?
- - Perfectament. I sé què és el que
vas deixar a les meves mans avi, podríem dir que és tot allò que ens uneix.
- - Jo diria que és el significat de la
meva vida, la raó per la qual avui segueixo viu i amb forces.
- - Sí, potser és el que et va donar
aquella felicitat que mancava en el teu interior.
- - I tot va ser gràcies a tu. Tu m’has donat la
vida i podríem dir que jo a tu també, però tu has fet que arribés a vell i jo
tan sols vaig fer que naixessis. Per això et vull donar el medalló Bruna, és
tot teu. - Vull que em recordis com a la parella d’actor que un dia va pujar amb
tu a l’escenari, i vam triomfar plegats.
- - Et prometo que mai més ho oblidaré.
Sempre seràs el meu Petit Princep avi. Ara segueix-me, si us plau, vull
endur-te amb mi.
- - Bruna, això si que no ho puc fer.
La meva vida ja està perduda i acabada, també per aquesta raó el medalló et
pertany. Tu tens una llarga història per endavant, construeix-la fent durar per
sempre aquesta petita part del teu avi i treu-ne d’ella tots els consells que
un dia et va explicar.
Si tot va bé, d’aquí unes
hores em vindran a buscar de nou per marxar altra vegada. No em puc moure
d’aquest esglaó, si no em troben, estaré perdut finalment.
- - Et prometo que no seran més de dues
hores. Si m’acompanyes després et deixaré lliure.
- - On vols portar-me Bruna? Els homes
ja em donaran tot el que necessiti.
- - Vine amb mi.
Entraren agafats de bracet al teatre municipal de la ciutat.
Faltaven només dos minuts perquè comencés l’actuació i la sala estava gairebé
completa. Per sort un bon home els va indicar que darrere seu hi havia dos
seients lliures i s’assegueren intentant no destorbar a la gent.
Romangueren tota l’obra en silenci però Bruna presencià com
s’humitejaven a poc a poc els ulls del seu avi, deixant caure les llàgrimes que
relliscaven per l’arrugada galta fins que König les eixugava amb el mocador mentre
intentava dissimular el seu plor.
Les últimes frases del Petit Príncep van superar també a
Bruna, que ja es tapava la cara i intentava girar el cap sense que ningú se
n’adonés.
L’obra va acabar amb una gran resposta del públic, com era
d’esperar, i els dos ploraires es dirigiren de nou cap a la porta de sortida.
König no tenia molt de temps, però al sortir al carrer encara
pogueren gaudir uns minuts dels focs d’artifici que iniciaven la festa major de la ciutat.
Ara sí, amb el cor ben obert i els records desbordants en la
memòria.
MARIONA ISERN
4T C
