CAPÍTOL 2: LA VERITAT NOMÉS TÉ UN CAMÍ

Mentre condueixo pels carrers enllumenats de la ciutat, m'endinso en el dens trànsit i en el bullici de la nit. Miro amoïnada la gent que dorm al carrer pensant que una d'aquestes anònimes persones, fa un moment, podria ser una de les persones més importants de la meva vida, el meu avi.

Tot i estar abrigada i dins del cotxe, el neguit em fa tremolar. Passo tota la nit buscant-lo sense èxit, i desesperada i esgotada me'n torno a casa.

Quan arribo, me'n vaig directament al lavabo per endreçar-lo. Trobo al terra la roba que duia i em dóna per mirar a les butxaques del pantaló i de la jaqueta. Quina és la meva sorpresa quan trobo un paper petit amb un codi i una direcció.

Ara ja tinc una pista, ja sé per on començar!

Busco per “Google Maps” l'adreça i quin és el meu desconcert quan la direcció coincideix amb l'estació central de trens.

Faig una dutxa ràpida i prenc un bon cafè per poder aguantar la nit i me'n vaig directament a la direcció escrita.

Quan arribo, començo a buscar les taquilles per veure si coincideix amb el codi que he trobat. És increïble que gran que és l'estació, no sé per on començar. Està dividida en dues plantes i hi ha com dues-centes taquilles.

Mare meva la feinada que tindré aquesta nit!

Emprenc la recerca, i taquilla per taquilla, busco desesperadament que coincideixi. Després de revisar-les una rere l'altre, la meva recerca queda frustrada després de dues hores infructuoses.

Decidida a abandonar el meu objectiu i sortint per la porta principal de l'estació veig un rètol d'informació i em dirigeixo cap a ell.

Quan arribo al lloc d'informació, molt amablement m'atén un jove i li pregunto que si a part de les taquilles de l'estació hi ha algun lloc on pugui trobar-ne més, i em diu que només hi ha un gran magatzem amb compartiments que també van amb codi. El jove m'assenyala la direcció del magatzem i em dirigeixo amb esperances.

En arribar, vaig clicant el codi a les diferents portes, fins que... una d'elles finalment s'obre.

Em quedo bocabadada en veure la quantitat de fardells sospitosos que hi ha, obro un amb molta cura i les meves sospites es fan realitat, és droga.

Ara que ja sé perquè s'amaga el meu avi, vull trobar-lo immediatament.

Tanco bé la porta del magatzem i torno a corre cuita cap al cotxe per emprendre la seva recerca.

Els meus dubtes són, per on començar? Després de rumiar-hi molt, començo a buscar en els barris perifèrics de la ciutat, que són on estan, normalment, la gent de mal viure.

Una setmana més tard buscant intensament, parlant, preguntant i tafanejant en els llocs més marginals i tractant amb gent de l'Hampa, no obtinc cap resultat fructuós.

A punt de llençar la tovallola, és ell qui es posa en contacte amb mi.

És dissabte al matí, sobre les 11 piquen a la porta i em quedo bocabadada en veure qui és, sí, és ell.

König m'explica tot el que ha patit, que la seva vida ha estat un desastre des del dia que va perdre la dona més important de la seva vida, l'Emma.

Diu que l'últim que vol fer a la seva vida és ficar-me en embolics i sobretot, no em vol posar en perill. Però no sap com encaminar la seva vida, necessita ajuda i jo seré el seu salvavides.

El primer que li proposo és deixar de fugir. Valorem la possibilitat d'anar a la policia i entregar la droga que uns narcotraficants molts perillosos li han donat per vendre-la. Ell s'ha negat a posar-la en el mercat, no vol destrossar més vides. Accepta la meva proposta i pacta la llibertat a canvi de donar informació sobre aquests delinqüents.

Gràcies a Déu tot ha sortit bé, el meu avi König és un home lliure.

Em demana que li torni el medalló i jo li pregunto que per què no està amb ella. Ell diu que era un home pobre i no tenia res a oferir-li ja que ella era de classe alta i la seva família s'oposava totalment.

König recorda tristament que l'última vegada que la va veure, ella amb llàgrimes als ulls, li va regalar aquest medalló i li va dir que sempre l'estimaria.

Jo, per segona vegada, li faig una proposta, anar a trobar-la i ell es nega rotundament. No ha sabut mai més d'ella, només que és una escriptora molt coneguda, i li fa molt respecte tornar-se-la a trobar. Jo li dic que la por no et porta enlloc i tot i que sigui l'última cosa que faci a la vida, l'ha de trobar.

Finalment accepta.

Busco per Internet el nom d'Emma Collingwood Beckham i a la seva biografia posa que viu a Brighton, Anglaterra.

A l'endemà volem cap a Anglaterra. Ens assabentem que té la presentació del seu nou llibre a la biblioteca central de Brighton.

Ens presentem i quan ella està a mitja entrevista, les seves mirades es troben i ella no pot continuar parlant, sap qui és.

En acabar, queden per prendre un te. Tant ell com ella s'expliquen les seves vides. La d'ell no ha estat una vida fàcil, la d'ella, en canvi, va ser relativament feliç, es va casar amb un bon home, va tenir dos fills però li confessa que mai es va enamorar de ningú més que no fos ell.

Ell li demana una segona oportunitat i li ensenya el medalló d'or que ella li va regalar, ella sorpresa que hagi guardat tots aquests anys el seu penjoll, sap que ha estat l'amor de la seva vida.

Des de llavors no s'han tornat a separar mai més.

Aquesta és la història de König, que ja forma part de la meva.

Com ja sabem, les històries d'amor mai s'acaben. 

                                                         

                                                                           Marc Rodríguez Casas. 4rt. ESO. D