Un final feliç

Una altra vegada, Bruna es troba conduint el seu cotxe, amb el rostre petrificat per tots els successos que li han passat. Tenia el cap fet un garbuix d’idees. El seu avi?  Si mai el va arribar a conèixer realment.

 Quan ella tenia deu anys, ell se’n va anar a viure a Algesires, on va crear una xarxa de tràfic per l’Estret de Gibraltar. Es dedicava a rebre la droga en mig de l’estret en falses barques de pesca i repartir-la per tota la península. Es veu que en una macro operació policial, el seu avi va ser declarat mort per les autoritats. I des d’aleshores ningú va tornar a tocar el tema.

La Bruna va recórrer tots els indrets de la gran ciutat de Barcelona amb cotxe, durant tota la nit, i no va trobar ni rastre de l’home.

 Nerviosa i cansada com estava la Bruna, va decidir tornar-se’n a casa, plantejar tranquil·lament el tema i intentar trobar-li una lògica. Va trucar a l’hospital explicant que no podia anar a treballar al·legant problemes personals greus. 

Després d’unes quantes hores de somni ininterromput i profund, la Bruna es va despertar al migdia. 

La noia després de despertar-se va esmorzar i es va disposar a analitzar la carta de l’home més a fons. 

Va agafar la carta i se la va posar entre les mans. No parava de llegir-la i rellegir-la intentant trobar algun codi o alguna cosa que li cridés l’atenció. Després de dues hores de màxima atenció, va veure que a l’última línia de la carta hi havia paraules escrites d’una manera una mica diferent, amb algunes lletres més marcades.

“Recorda que sempre t’estimaré i gràcies per haver cuidat de mi un altre cop.”

Ajuntant aquestes lletres formaven la paraula anglesa Recorder, que vol dir gravadora. La Bruna va estar uns instants  pensant en què es volia referir l’home. De sobte li va venir al cap la gravadora que tenia a la sala d’estar. 

Ràpidament la noia es va incorporar i va començar a buscar la gravadora. A la sala d’estar no la va trobar, aleshores es va dirigir al lavabo, al fons del passadís. A la primera ullada no hi va trobar res, però quan s’hi va fixar més atentament, la va veure camuflada per una cortina en una cantonada.

La noia va agafar la gravadora i la va encendre, l’últim missatge gravat deia:

Bruna, suposo que has desxifrat el missatge i has pogut trobar la gravadora, perdona pels mals de cap que t’he causat, però simplement són raons de seguretat, ja que no et desitjo ningun mal. 

El medalló és la clau del problema, la dona que veus incrustada és la meva amant, que en aquests moments és morta. Les lletres ECB, es refereixen al seu nom, Eugènia Cases Barceló.

Si obres el medalló hi trobaràs un microxip incrustat de la mida d’una formiga. Aquest microxip, conté informació que culpa a dirigents del nostre país que col·laboren amb el tràfic de drogues, com ja t’he dit un cop entres en el món de les drogues ja no en pots sortir, ja que els dirigents tenen por que la informació arribi a l’estat. Moltes vegades he intentat sortir d’aquest món però no tenia la total llibertat, ja que el negoci està molt controlat. Ara mateix estic fugint d’aquesta mala gent, però m’estan seguint i em volen matar. És important que em vinguis a veure d’aquí cinc dies al Port Olímpic a les cinc de la tarda. Has de ser-hi puntual, si no pot perillar la meva vida. Guarda el medalló ben guardat a casa teva ja que és la meva única sortida. Ara és millor que cremis aquesta carta.

T’estima.  El teu avi. 

La Bruna sentia una feblesa a les cames, tanta acció era massa per a ella. Durant uns instants va odiar aquell home que deia ser el seu avi. En poques hores havia aparegut i havia capgirat tota la normalitat de la seva vida. Poc a poc, la noia va comprendre una mica la situació, tot i no estar convençuda totalment que aquell home era el seu avi. Per què l’havia d’anar a veure ella al Port Olímpic si no la volia posar en perill? Per què el seu avi li havia confiat el medalló? Ella què en faria?  Un munt d’idees li passaven pel cap, hi havia massa incògnites en tot plegat. 

Els dies següents, la Bruna aparentment havia tornat a fer vida normal. Anava a treballar a l’hospital i per les tardes sortia a passejar el seu gos. Malgrat tot, la Bruna no parava de pensar en el seu avi, en aquell rostre arrugat pel pas dels anys i aquells llavis rojos gruixuts que li dibuixaven un somriure innocent a la cara. Hi havia quelcom en la seva mirada que transmetia una força i una fermesa admirables. Però també la brillantor dels seus ulls era realment reconfortant, com si es tractés d’una abraçada. A mida que s’apropava el dia de la trobada amb l’avi, la Bruna es posava cada vegada més nerviosa.

Quan per fi arribà el dia de la trobada, Bruna es va despertar molt aviat per intentar calmar els seus nervis. A la hora prevista, la noia va agafar el seu cotxe i es va dirigir al lloc acordat. Es va estar una estona passejant pel passeig del port fins a veure un home d’una edat avançada assegut en un banc, amb un posat seriós i vestit amb robes molt cares. Quan la Bruna es va assegurar que  aquell home era el seu avi i que no hi havia ningú sospitós pels voltants, s’hi va apropar lentament mentre el cor li bategava violentament.

—Hola, bona tarda —  va dir Bruna amb una veu aparentment calmada. 

L’home no es va immutar, continuava amb el seu posat seriós. De sobte, li va manar a Bruna que s’assentés. 

—Posa’t còmoda filla meva, i estigues atenta al que et diré, no tinc molt de temps— va dir König amb una veu serena. 

—Veuràs Bruna, jo sóc el teu avi, sense tu ara mateix estaria mort, però no se com, el destí m’ha fet arribar fins a tu. Ara mateix necessito urgentment la teva ajuda, una vintena d’homes m’està buscant per tota la ciutat, i la meva única salvació és el medalló — va dir l’home mentre treia un paper i un bolígraf de la butxaca i hi apuntava una adreça electrònica.

—En què el puc ajudar avi? —va respondre Bruna amb rapidesa.

—Necessito que tornis a casa teva, et descarreguis els arxius del microxip que hi ha incrustat al medalló i els enviïs a aquesta adreça electrònica. Tal com t’he dit a la carta, el microxip conté informació que culpa directament als càrrecs corruptes que col·laboren amb el tràfic de drogues. Hi ha documents de tot tipus, moviments bancaris, fotografies, notes de veu, vídeos... Aquests documents arribaran a una persona de molta importància en el govern que podrà culpar directament als dirigents corruptes i llavors jo em podré salvar. Si realment m’estimes Bruna, no em facis més preguntes i afanya’t a anar a casa i realitzar el que t’he explicat. Si tot va bé, d’aquí poques hores ens podrem retrobar en unes millors circumstàncies—va dir König amb un to més esperançat.

Bruna es va aixecar sense fer cap pregunta més i es va dirigir a casa seva amb molta pressa. Quan va arribar-hi, va agafar el medalló que  tenia guardat en una capsa a la sala d’estar i es va tancar al seu escriptori amb el seu portàtil. A continuació va arrencar el microxip del medalló acuradament i el va inserir a la base de dades del portàtil. De sobte van aparèixer centenars de documents que Bruna va seleccionar i els va enviar al correu facilitat per König.

Durant unes quantes hores no hi va haver ninguna resposta per part del correu electrònic ni pels mitjans de comunicació. Però a la matinada següent a les telenotícies, va aparèixer la notícia de la detenció de tres alts càrrecs del govern que col·laboraven amb el tràfic de drogues juntament amb vint criminals que es trobaven dispersats per l’àrea metropolitana de Barcelona. 

Després d’aquesta gran notícia, la cara de la Bruna es va omplir d’un somriure radiant mentre li queien cristal·lines llàgrimes per la galta.   

Uns moments més tard, algú trucava a la porta de casa. Mirant des de la finestra, Bruna va veure un home que duia un vestit negre i un ram de flors a la mà, era el seu estimat avi! La noia va obrir la porta ràpidament i els dos es van fondre en una dolça abraçada.

ANASS MAAZIZI. 4RT C.