ÚLTIM CAPÍTOL

Bufava un vent gèlid del nord que l’obligà a arraulir-se dins el seu abric. En els últims dies la temperatura havia disminuït considerablement sense ni un sol avís i Bruna encara no havia trobat el moment per desembolicar tot aquell munt de caixes que tenia guardades des de l’hivern passat i rescatar el piló de conjunts i peces que ni recordava que tenia, algunes potser amb l’etiqueta posada. És clar que temps n’havia tingut, però només imaginar-se el caos de veure la roba desordenada i tirada pel llit superava totes les seves possibilitats fins al punt que avui encara no li havia llegut. Respirar profund i prendre-s’ho amb calma era el millor a l’hora de fer el canvi d’armari, però ella no en sabia pas d’això... Bruna sempre havia estat l’exemplar d’una noia inquieta i esvalotada que no tenia idea de fer les coses d’altra manera que corrents i sense parar-s’hi molt de temps a pensar. Alhora, era d’aquelles persones entusiastes i apassionades en viure cada dia com si fos l’últim, en aprofitar cada moment i saber esprémer tot allò que li donés la vida. “Vive como si fueras a morir mañana, aprende como si fueras a vivir para siempre” era la frase que ocupava la paret de la sala d’estar; davant per davant de la porta principal, des d’una escletxa que travessava la paret verticalment fins a la cantonada de l’habitació, damunt la prestatgeria de fusta de pi on hi reposaven totes les col·leccions de l’escriptor Paulo Coelho, escrita amb un color groc verdós, entre l’optimisme, l’espontaneïtat i l’esperança.   

Bruna sabia que avui era nit de lluna plena malgrat no poder veure-la; els núvols de pluja la tapaven per complet i no deixaven, doncs, que il·luminés el carreró sense asfaltar que la dirigia fins al cotxe. Després de maleir-se per no haver sabut trobar el moment de rescatar la gorra folrada de pèl i la bufanda de llana, va asseure’s en el seient del conductor i va continuar per engegar el motor, que no donà resposta. El fred d’aquella nit li jugava una segona mala passada, i això que no eren ni les onze. Encara va haver de fer girar la clau vàries vegades més perquè el motor s’escalfés del tot i pogués arrencar.

Amb més pressa que de costum, va prémer l’accelerador i en menys de dos segons ja corria per la carretera principal de la ciutat. Ni els semàfors ni els senyals de trànsit formaven part del joc aquella nit, però sí que ho feien les gotes d’aigua que impactaven contra el parabrisa disminuint el camp de visió de la Bruna.

Els pensaments de la noia es contradeien totalment, cada una de les paraules s’oposava a la següent sense trobar un raonament coherent. Res la podia tranquil·litzar si res era el que sabia. En un moment donat, a la Bruna se li acumulaven un munt de pensaments, “No pot ser gaire lluny, les seves pèssimes condicions no li ho permetran”,  “Ja es trobarà a quilòmetres i quilòmetres de mi, qui sap si al cel. Haurà tornat allà d’on va venir, aquí corre massa perill, no pot estar gaire temps amagat, sap que el busquen”. I després regressava l’esperança,  “Estarà ajagut altra vegada en una cantonada d’aquests carrers, amagat en un racó fosc i abrigat amb cartrons que hagi trobat mentre caminava.” L’esperança, però,  era rellevada de nou en qüestió d’un tancar i obrir d’ulls, “Qui sap si a hores d’ara ja l’han enxampat, qui sap si està en mans de  gent dolenta”.

En la llum dels fanals s’entreveien les gotes, cada vegada més i més grans. L’eixugaparabrises no podia moure’s a més velocitat. Va ser quan començaren a  eixir les primeres basses que Bruna sabé  que tot el temps que malgastés allà seria envà. Era evident la dificultat de trobar el seu avi en aquella ciutat, i de nit, i sense la llum de la lluna, i amb la pluja...  Emperò, encara feien més evident la dificultat els desventurats moments que l’havien acompanyat durant tot el dia.

Bruna decidí tornar de nou a casa i esperar l’endemà. “Demà serà un nou dia, demà el dia em somriurà, demà sortirà el sol, demà tot serà més fàcil”. Així pensava la noia mentre obria la porta de casa, procurant no deixar entrar els mals pensaments. Al cap i a la fi, es repetia una vegada i altra en veu alta, ell no es mourà, sigui on sigui, fins que claregi i es vegi obligat a buscar un millor amagatall.

Se sentia cansada i fatigada. La nit anterior s’havia passat llargues hores estirada al llit intentant agafar el son, però cap postura li era còmode per descansar. Després de moure’s per tots els racons del llit, abrigar-se i desabrigar-se cada vegada que es girava, obrir els ulls per mirar el sostre i tancar-los per no veure res, va haver d’aixecar-se a prendre’s la pastilla.

A més, el dia havia estat molt llarg i a la feina no havia pogut asseure’s ni un segon. L’hospital estava saturat de nens i joves amb grip que, de la mateixa manera que a ella, l’hivern els havia agafat per sorpresa i ara anaven corre cuita al metge per confirmar el que ja sabien, estaven refredats i havien de prendre xarop durant uns dies. I no cal dir, que el fet de topar amb el seu avi, havia fet del dia un complet abatiment per a Bruna. Així doncs, es posà  al llit tal com havia entrat a casa, s’abrigà amb les flassades per recuperar l’escalfor i tancà tots els llums de l’habitació.

-          - Ja vas sola, ja vas sola! T’he deixat anar Bruna, mira que no et segueixo! Mou el manillar. Així, molt bé! Pedala cap aquí amb mi, mira endavant! No et giris... així, així! Ja ho domines!

-             - Vaig amb bicicleta com una nena gran avi!

-             - Compte no prenguis mal! Ets la millor ciclista del món!

-             - Deixo la làmpada encesa i la porta ajustada, d’acord? Somia amb els angelets princesa.

-            -  Però avi... Per què la fada no va voler ajudar a en Joanet?

-           - No s’havia portat bé Bruna, era dolent en Joanet. Ara descansa. Si necessites alguna cosa l’àvia i jo serem a l’habitació del costat, d’acord?

-             - Però les fades ajuden tothom! Són màgiques! I per què no el convertia en bo doncs?

-           -   A tothom qui s’ho mereix. No podia pas fer-ho això! Gastaria tota la màgia i després no podria fer feliç als altres nens!

-            - Ah... I la fada Iris? Ella sempre té màgia!

-           -   ... No va fer falta que el tren s’aturés per poder veure el seu rostre pàl·lid a través de la finestra. Em vaig asseure davant per davant d’ella, com si d’una cita es tractés, oblidant-me de tots els meus neguits només recordant-la ballar aquell dia. No ens coneixíem de res més, aquella festa de Santa Cristina havia estat la primera i última vegada que ens havíem vist. En aquells temps tot era diferent Bruna, els joves ballàvem per parelles els vals que tocaven els músics. Cada composició la ballàvem amb una noia diferent i si us agradàveu molt amb alguna, acordàveu un ball i un altre. El cas és que al veure-la asseguda al vagó del tren me’n vaig endur una gran sorpresa que em va fer venir el pessigolleig a l’estomac que ja deus haver sentit altres vegades. Vaig cobrir-me de valor i vaig aconseguir asseure’m davant seu, com qui no vol la cosa. No m’atrevia a dirigir-li la mirada i vaig optar per distreure’m amb el paisatge mentre pensava què podia dir-li, però se’m va avançar: Només recordo els teus ulls, em va dir, però tu i jo ens coneixem. Vam ballar ball per altre a la festa major!

-      -  Així que ella també se’n recordava de tu? Us havíeu impressionat tots dos! Quina història més bonica avi... I des d’aquell moment us heu estimat sempre? Llàstima que el món avui dia hagi canviat tant... Ara aquesta sort, aquesta coincidència i aquest amor des de tan joves que no s’apaga... és gairebé un somni d’il·lusos.

-       -  Sempre. Bé, potser avui no t’enamoris del teu príncep ballant un vals... però en tens tants i tants d’altres de moments... però nena, amb tot això també vull dir-te que no et precipitis per l’amor, no et deixis lligar massa aviat a una persona, tot té el seu temps i tot arriba. L’àvia i jo vam tenir molta sort, nosaltres ens estimàvem, però d’altres no en van tenir tanta. Aquells anys no eren  millors com poden semblar-te ara... Abans t’havies de casar de jove i era pràcticament obligatori, estava ben vist. Si l’estimaves no era una desgràcia, però jo tinc molts companys que es van lligar amb les seves dones per interessos financers entre famílies... Tan sols per poder sortir endavant econòmicament.   Ara tot això també ha canviat molt. Fixa’t amb la teva germana gran, 23 anys i ben sola. I mira si n’és de feliç i lliure. Pot dedicar-se als estudis amb els cinc sentits connectats, té temps per a fer el que li agrada, surt amb els amics quan vol...

-            - Sí, tens raó.

-         .- Sigues lliure fins que no sàpigues què més fer. Enamora’t però no perdis mai el cap per ningú. Mai oblidis els amics i troba el temps per a tot, que t’asseguro que hi és si el busques. Ajuda tothom qui puguis però mai que signifiqui el mal per a tu mateixa i deixa’t ajudar. De la mateixa manera, Bruna, no busquis el mal per a ningú, aprèn a ignorar i a compartir la felicitat amb aquells que també ho fan amb tu. Només així podràs gaudir de la vida. I sobretot, recorda sempre el que et repeteixo dia rere dia, no desaprofitis mai l’oportunitat d’aprendre, ja saps la sort que en tens.

I ara, parlant d’aprendre... segur que tens feina avui. Ja et deixo treballar tranquil·la. Vaig una estona a baix amb l’àvia que deu estar mig endormiscada mirant el telenotícies.

-         -Fes un salt Bruna, puja damunt de les espatlles. Només un dia a l’any podràs gaudir d’aquest cel il·luminat amb més de tres-cents quilos de pólvora. No és magnífic? Anem fins a la sorra, agafa’t fort. Mira amunt princesa, fan moltes formes oi? Quina t’agrada més?

-          - Aquella avi! La palmera! O no, no... Aquesta! És una estrella no?

-        - Ho dius molt bé, una estrella vermella. Obre bé els ulls Bruna, seran poques les vegades que podràs gaudir d’una vista tan bella. Els focs d’artifici omplen el cel però també els nostres cors. Aconsegueixen aplegar centenars de persones i compartir-hi un dels millors moments de les nostres vides.

-          - “Aquesta nit farà un any. La meva estrella serà just a sobre del lloc on vaig caure l’any passat...

-          - Ah! Jovenet, jovenet, com m’agrada sentir-te riure!

-        - Justament, serà el meu regal... serà com l’aigua... La gent té estrelles que no són iguals. Per uns, els que viatgen, les estrelles són guies. Per altres només són llumetes. Per altres, que són savis, són problemes. Pel meu home de negocis eren or. Però totes aquestes estrelles callen. Tu tindràs estrelles com no en té ningú...

-        - Què vols dir?

-    -  Quan miris el cel de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que saben riure!

I quan t’hagis consolat estaràs content d’haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi!”

-          - Hem estat genials Bruna! El públic ha respòs amb un fort aplaudiment! Ho has notat? Alguns he vist que s’han aixecat de la cadira i tot... aquesta interpretació mai passarà a formar part de la història, sempre aconseguirà emocionar i sorprendre tothom qui l’escolti.

-          - I t’has fixat en el jurat? Quan recitaves l’últim fragment del Petit Príncep no ha pogut dissimular una rialla. Li ha agradat avi! Ha valgut la pena tota la dedicació, tots els assajos i el nerviosisme de l’últim moment. Només ens cal esperar i que la sort ens acompanyi.

-        -   Un esforç total és una victòria completa Bruna. Moltíssimes gràcies per perseguir el meu somni, moltes gràcies per fer-lo possible. Sense tu mai hauria aconseguit pujar a un escenari com el d’avui. Un cop més, gràcies per estar al meu costat,  empaitant la meva passió, que sé que es convertirà en la teva si és que encara no ho és.

-          - No agraeixis res avi. Em sento la néta més afortunada del món quan penso que tinc la força capaç d’ajudar-te a ser feliç. Ara hem de fer silenci, el tribunal ja ha escollit un guanyador. 

Bruna es despertà sobresaltada. Obrí els ulls disposada a recapitular tot allò que havia somiat. En qüestió de segons va saltar del llit, va desmuntar els llençols amb els quals s’havia abrigat hores abans i d’una corredissa va plantar-se davant del penjador on hi havia deixat la jaqueta de pèl la nit passada.

Segura d’ella mateixa i amb el coratge que la caracteritzava, Bruna diposità la mà dins la butxaca, buscant amb els dits la cinta de seda, i en tragué el medalló.

A vegades però, aquesta vitalitat i intrepidesa en una persona s’esfumen i es perden en un mar de nostàlgia i records.  Així es sentia la Bruna en aquell moment, que amb el medalló a la mà no va aconseguir reprimir les primeres llàgrimes que ara relliscaven galta avall fins caure damunt dels seus peus descalços.

Potser fou el cansament el responsable de no haver-li deixat aclarir les idees abans,

d’asserenar el cap i poder pensar amb claredat, tot i que la Bruna preferia pensar que va ser fruit del gran impacte en tant poc temps. La vida pot canviar el seu rumb en un tancar i obrir d’ulls, i ella havia d’actuar ràpid si no ho volia deixar escapar.

S’eixugà les llàgrimes amb la màniga del pijama i sense arreglar-se tancà la porta de casa darrere seu. Pujà al cotxe i l’arrencà a la primera. L’asfalt seguia humit de la pluja però la Bruna només es fixava en cada cantonada, en cada racó més amagat dels vianants, en cada ombra que deixava un espai més fosc. Frenà el cotxe d’un cop sec i l’aparcà a sobre d’una vorera. Es disposà a caminar per tots els carrerons del barri, no podia ser gaire lluny. Caminava de pressa, amb el medalló embolicat a la mà dreta, estrenyent-lo amb força . Amb la mirada fixa al terra, els seus ulls anaven de dreta a esquerra atabalats.    Era el 27 de desembre, la festa major. La gent circulava amb calma, gaudint de l’ambient i la vida que cobrava la ciutat aquells dies. A la Bruna li encantava poder passejar pels carrers en dies com aquests, però ara mateix, pensà, tant de bo tota aquesta gent no existís. I llavors el veié. En un carrer atapeït de persones que compraven rampoines que possiblement no farien servir en la seva vida. Assegut en un esglaó d’una casa en venda, amb les cames creuades i la mirada perduda . Se’l veia demacrat, però no ho semblava tant com el dia anterior.

-        -   He somiat avi.

König alçà la mirada i veié la seva néta dreta, davant seu, buscant amb la mirada un racó on poder asseure’s. Ell li va fer lloc i va contestar-li:

-             -     Somiar és bo. El que és dolent és despertar-se i veure la realitat de nou. Llavors, somiar és el pitjor.

-      -     No he somiat amb fantasia, no m’he imaginat un món millor. He somiat records, he somiat memòries al teu costat.

-             -              Llavors...em recordes?

-             -            Perfectament. I sé què és el que vas deixar a les meves mans avi, podríem dir que és tot allò que ens uneix.

-             -        Jo diria que és el significat de la meva vida, la raó per la qual avui segueixo viu i amb forces.

-            -     Sí, potser és el que et va donar aquella felicitat que mancava en el teu interior.

-          -   I tot va ser gràcies a tu. Tu m’has donat la vida i podríem dir que jo a tu també, però tu has fet que arribés a vell i jo tan sols vaig fer que naixessis. Per això et vull donar el medalló Bruna, és tot teu.    - Vull que em recordis com a la parella d’actor que un dia va pujar amb tu a l’escenari, i vam triomfar plegats.

-         - Et prometo que mai més ho oblidaré. Sempre seràs el meu Petit Princep avi. Ara segueix-me, si us plau, vull endur-te amb mi.

-          - Bruna, això si que no ho puc fer. La meva vida ja està perduda i acabada, també per aquesta raó el medalló et pertany. Tu tens una llarga història per endavant, construeix-la fent durar per sempre aquesta petita part del teu avi i treu-ne d’ella tots els consells que un dia et va explicar.

Si tot va bé, d’aquí unes hores em vindran a buscar de nou per marxar altra vegada. No em puc moure d’aquest esglaó, si no em troben, estaré perdut finalment.

-          -  Et prometo que no seran més de dues hores. Si m’acompanyes després et deixaré lliure.

-         -   On vols portar-me Bruna? Els homes ja em donaran tot el que necessiti.

-          -  Vine amb mi.

Entraren agafats de bracet al teatre municipal de la ciutat. Faltaven només dos minuts perquè comencés l’actuació i la sala estava gairebé completa. Per sort un bon home els va indicar que darrere seu hi havia dos seients lliures i s’assegueren intentant no destorbar a la gent.

Romangueren tota l’obra en silenci però Bruna presencià com s’humitejaven a poc a poc els ulls del seu avi, deixant caure les llàgrimes que relliscaven per l’arrugada galta fins que König les eixugava amb el mocador mentre intentava dissimular el seu plor.

Les últimes frases del Petit Príncep van superar també a Bruna, que ja es tapava la cara i intentava girar el cap sense que ningú se n’adonés.  

L’obra va acabar amb una gran resposta del públic, com era d’esperar, i els dos ploraires es dirigiren de nou cap a la porta de sortida.

König no tenia molt de temps, però al sortir al carrer encara pogueren gaudir uns minuts dels focs d’artifici  que iniciaven la festa major de la ciutat.

Ara sí, amb el cor ben obert i els records desbordants en la memòria.

MARIONA ISERN

4T C