CAPÍTOL 2: COMPANYS DE PIS

A la Bruna li tremolaven les mans mentre subjectava el medalló d’en König, no sabia quina decisió prendre mentre el pobre home anava demanant la seva ajuda. Finalment va empassar un gran glop de saliva i va dir amb decisió:

-       Pugi al cotxe, l’acolliré a casa meva.- Ara ja no eren les mans el que li tremolaven, sinó que la tremolor, havia passat a estar a la veu.

-       Gràcies, moltes gràcies de veritat. -Va dir mentre es dirigia al cotxe vell de la Bruna. Ella va veure en el seu rostre una agraïment infinit tot i que l’home era incapaç de mostrar un somriure.

En König va entrar al cotxe tímidament, no va gosar pujar al seient de davant i es va assentar al darrere sense deixar rastre de la seva presència. La veritat és que la Bruna va agrair que l’home s’assentés a la part darrere del cotxe, ja que no tenia plena confiança en ell. A més, també li va ser d’utilitat per observar l’home que havia d’acollir a casa seva.

La Bruna va mirar pel retrovisor de l’interior del cotxe i va observar al senyor König. L’home mirava cap a fora, semblava absent. La Bruna va suposar que estava pensant en tot el que havia passat. Tot i que feia anys que treballaven junts, ella mai l’havia conegut del tot. Era un home que devia tenir uns cinquanta anys, alt, de pell blanca, i ros, tot i que alguns cabells blancs ja li començaven a aparèixer de manera discreta. La Bruna tenia la mirada fixada a la carretera però cada vegada que tenia ocasió, observava el passatger del darrere. En una d’aquestes vegades, va veure que del rostre pàl·lid de l’home, en queia una llàgrima, i acte seguit ell passava la mà per la cara per assecar-se la gota que encara li baixava. König, subjectava aquell medalló amb les dues mans i anava passant el dit polze per relleu de l’inscripció, de tant en tant, treia la seva mirada perduda de la finestra i es fixava en el rostre d’aquella preciosa dama. Acte seguit un somriure li apareixia a la cara mentre les llàgrimes que abans s’havia intentat eixugar, tornaven a aparèixer.

La Bruna buscava algunes paraules de consol pel pobre König, però per molt que buscava en el seu cap, no podia trobar cap paraula que pogués suavitzar la pena que devia sentir König. Va aparcar el cotxe davant de casa seva i va dir:

-       Senyor König ja hem arribat, ja pot baixar. Benvingut a la que serà casa seva per uns dies. -Va dir la Bruna mentre obria la porta de casa seva.

-       Moltes gràcies per acollir-me Bruna, mai li podré agrair prou. -I va deixar anar un somriure que a la Bruna li va semblar forçat, però que no va tardar gens a torna-li’n un per part seva.

Van entrar a casa i la Bruna va deixar les claus a la taula, va penjar la jaqueta, i va indicar amb la mà a König que la seguís, van entrar una habitació petita i acollidora i la Bruna va dir:

-       Aquesta serà la seva habitació durant els dies que estigui aquí. Té mantes a dalt de l’armari.

-       De veritat Bruna, moltes gràcies.

Passada mitja hora, König va sortir de la seva habitació de manera vergonyosa, la Bruna estava assentada al sofà, i el va convidar a seure, cada cop ella se sentia més còmode amb el senyor König al costat.

La Bruna tenia la televisió encesa i estava mirant el telenotícies del vespre sense pensar el que podia passar. Va sortir una notícia que deia: En aquestes hores encara es busca el doctor del vaixell que, segons la versió que ha explicat a la policia un altre tripulant , no només s’hauria negat a curar-lo sinó que a més, li hauria donat unes pastilles per, segons ell, matar-lo. La policia continua investigant el cas per tal de trobar el doctor i prendre les mesures que siguin necessàries. El testimoni ha dit que el doctor s’ha emportat la seva dona a la que sí va oferir cura, i per tant, la policia també la busca. Ens asseguren que no hi ha rastre del doctor, i que no se sap on podria haver anat, ja que tota la seva documentació està en el vaixell.

En König es va aixecar i empassant un glop de saliva va dir:

-       Vaig a dormir. Moltes gràcies per tot.

-       No vol sopar res? Va dir la Bruna per tal d’acabar amb aquella situació incòmode, com si no hagués vist ni sentit aquella notícia, com si l’home al que havia acollit a casa seva no estigués perseguit per la policia.

-       No, gràcies, ara mateix tinc l’estòmac tancat. -I com avergonyit, es va girar i es va encarar cap a la seva habitació. Amb veu tremolosa va dir: Bona nit.

-       Bona nit senyor König.

L’endemà la Bruna es va llevar d’hora, però cap el migdia, li va sorprendre que el senyor König no s’hagués aixecat. Així que va decidir anar cap a la seva porta i donar-hi dos cops  per saber si s’havia despertat.

-       Senyor König?

-       Bruna?

-       Sí, digui’m .

-       Entra si us plau, no em trobo bé. Necessito que vagi a l’hospital i agafi una injecció de les que injectem als pacients que ens venen amb principi de grip.

La Bruna va entrar de cop a l’habitació, i sorpresa va mirar el que havia estat, fins feia uns mesos el cap del seu hospital. I va dir:

-       Senyor König, no puc anar a l’hospital i agafar una injecció per vacunar-lo a vostè, no puc agafar medicines per un consum a casa. Ho intentarem solucionar amb medicines que podem adquirir a una farmàcia. Els dos som doctors, podrem amb un principi de grip. Vaig a buscar els auscultadors.

Així va començar el procés de cura del doctor König, la Bruna el va cuidar com cuidava els pacients del seu hospital.

Havien passat cinc dies des que la Bruna va acollir a en König a casa seva. Quan ell, per fi, es va aixecar del llit. Eren les 9 del matí i es va trobar a la Bruna com se l’havia trobat el primer dia que va arribar a casa seva, assentada al sofà, aquest cop amb una tassa a la mà. König es va assentar al costat de la Bruna sense demanar permís i va dir:

-       L’últim cop que estàvem assentats aquí va sortir una notícia que em nombrava, i la veritat és que crec que li dec una explicació.

-       No és necessari si no vol.

-       No, sí que vull, m’ha acollit a casa seva sense demanar res a canvi, una explicació sí que se la mereix. Res del que van dir al telenotícies és cert. Aquell home que va aparèixer com a testimoni, és un mentider, si que és cert que em vaig negar a curar-lo però va ser perquè de la dona que parlava estava ferida per culpa seva, ell l’ havia ferit. L’havia apunyalat, sense arribar a matar-la i més tard ell s’havia tallat per fer creure que havien estat atacats per algú.

-       I vostè com sap que va succeir així ?

-       Dons perquè la dona que hi havia ferida de mort a la consulta és la dona del medalló, és l’única dona de la que m’he enamorat. Quan ens vam enamorar érem joves, dos joves amb ganes de tenir un futur junts, però tot es va espatllar quan ens vam haver de separar per culpa dels nostres pares, els meus volien que jo anés a estudiar medicina als Estats Units i els seus els era igual el que fes ella, sempre que fos lluny de mi, mai els havia agradat. Mai més ens havíem vist fins quan vaig decidir anar a exercir de doctor del vaixell. La vaig veure aparèixer i vaig saber de seguida que era ella perquè vaig sentir aquelles papallones a l’estòmac que mai més havia sentit des aquell dos de maig que ens vam separar. Tenia la ferma intenció d’anar a saludar-la, metre m’acostava, ella em va veure i se li va il·luminar en el rostre aquell somriure que tant m’agradava, però de cop i volta va aparèixer un home, un home que li  va besar els llavis, aquell gest em va trencar el cor. Durant tres dies la buscava tot el dia pel vaixell però aquell no es separava d’ella, fins que un dia, em vaig amagar darrere una porta i la vaig estirar cap a mi quan la vaig veure passar. Els dos vam pronunciar un hola i ens vam fer un petó com  els que ens havíem fet tants anys enrere. Vam estar tota la nostra estada al vaixell veient-nos a amagades fins que un dia el seu marit ens va enxampar, i es va tornar boig, però semblava que l’havia perdonat. L’endemà volíem baixar al port on amarrava el vaixell i no tornar, però abans de marxar la vaig trobar molt ferida, la vaig portar a la consulta i més tard ell es va presentar també ferit.  Però per sort abans de perdre la consciència ella m’havia explicat els fets. La vaig agafar amb braços i quan el vaixell va amarrar vaig buscar l’hospital més proper. La van poder salvar, però aquella nit, la nit que per fi ens vam poder tornar dormir amb les nostres mans entrellaçades vaig despertar i la meva mà ja no estava amb la seva, se n’havia anat. Així que vaig decidir tornar aquí, com vaig poder sense documentació. I després va ser quan la vaig trucar a vostè i em va venir a buscar.

-                                  -Senyor König l’ajudaré... -va respondre la Bruna mentre empassava el nus que se li              havia fet a la gola.