LA VERITAT NO SEMPRE ES VEU

La Bruna encara es pregunta per quins set sous no es va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria pogut fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.
—Ajudi’m, per favor, ajudi’m… — continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.
En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

En aquell moment, la Bruna va reaccionar, sortint de l’estat absent en què l’havia deixat el medalló. Es va mirar König de fit a fit. Cabells grisos i rinxolats, faccions marcades pel pas dels anys, i unes mans adobades per l’avanç del temps. Duia una jaqueta de cuir, tacada per la sang que li rajava de l’estómac. De cop, va sentir com s’apropava un vaixell i es va amagar per tal que el focus policial no l’encertés de ple. Quan va ser fora de perill, va buscar les claus del cotxe. No hi eren. Ni a la butxaca dreta dels pantalons ni a l’esquerra. Es va espantar, però llavors va recordar que es trobaven a la butxaca de la jaqueta, ara tirada feta un garbuix.

-Pot caminar, o s’estima més esperar-se aquí mentre vag a buscar el cotxe?

-Ja m’espero –va dir amb una veu trencada pel dolor de la ganivetada-

La Bruna es va afanyar a anar a buscar el cotxe, aparcat a uns cent metres de la seva localització. Era una nit freda, tot just feia onze dies que havien entrat a l’any 2000, i aquell any estava sent un hivern molt fred. Va provar d’engegar el cotxe. -Càsum l’olla!- va pensar la Bruna. El cotxe no arrancava, possiblement pel fred o per l’estat en què es trobava. Després d’intentar-ho diverses vegades seguides, el cotxe va fer un espetec i va arrancar. Va anar a trobar König, i quan hi va arribar el va carregar amb moltes dificuktats. König era un noruec d’uns 190 cm, ample d’espatlles i fort de braços. Quan el va tenir estirat a la part de darrere del cotxe, va agafar direcció cap a Montgat, on vivia.

★  ★  ★

-Senyor inspector, han trobat uns rastres de sang aquí a prop.

L’inspector Gil Goya era un home força alt, fornit i de mirada penetrant.  S’havia deixat créixer una barba d’uns tres centímetres que li donava un aspecte més esfereïdor, cosa que li agradava, ja que era força reservat. Estava dormint a casa seva quan l’havien trucat. Un vaixell s’estava incendiant al port de Barcelona amb drogues a dins, i hi havia hagut d’anar sense perdre temps. Els argentins ja els havien avisat que estiguessin alerta. Hi havia 11 morts, però als documents del vaixell hi figuraven 24 persones, sense tenir presents els possibles infiltrats. L’inspector Goya i el seu Company, l’Albert Casadevall van anar a veure el rastre.

-N’ha perdut molta, de sang-va esmentar Casadevall.

-Si és així no pot haver anat gaire lluny sol, i necessitarà atenció mèdica urgent. Enviïn agents a tots els hospitals en un radi de 20 quilòmetres –va fer, dirigint-se al policia que els havia conduit fins a l’escena del possible crim.

L’inspector no sabia ben bé el que passava. Un vaixell carregat de drogues, tripulants morts, altres ferits, i la majoria, desapareguts. Es va treure un cigarret i se’l va encendre a la llum de la nit. Va exhalar, i de sobte va aparèixer Casadevall:

-Ja estàvem informats, però no en vam fer cas, així que és responsabilitat nostra descobrir el problema. Ens hem d’afanyar abans que la Guàrdia Civil se’n vulgui fer càrrec. Però val més que ho deixem per demà, que ara no pensarem amb claredat.

★  ★  ★

La Bruna patia, perquè com molt bé sabia al ser doctora, si es desmaiava les probabilitats de supervivència baixaven a uns mínims perillosos. Havia d’actuar ràpid, així que el va entrar a casa i quan el va tenir ajegut al sofà va trucar a en Jaume. En Jaume era un company seu de l’hospital, i el seu millor amic.

-Jaume, necessito que vinguis. I les preguntes me les faràs després, siusplau.

-Què està passant? Són les quatre de la matinada, i em truques histèrica dient-me que vagi cap a casa teva sense fer preguntes?

-És molt urgent!

-D’acord, d’acord, però em deus una explicació i un favor!

Al cap d’un quart d’hora en Jaume era a fora esperant. La Bruna havia obert la camisa de’n König i li havia netejat la ferida, però per cosir-la, necessitava ajuda.

Quan en Jaume va entrar i va veure un home estirat al sofà ple de sang, el primer que li va passar pel cap era que encara estava dormint. Va fer un esglai, i tot just la Bruna no havia badat boca que en Jaume ja estava fent preguntes:

-Què carai passa aquí?

-És difícil d’explicar…

-Tenim temps

-Doncs mira, quant tot just estava sortint del torn de nit, que devien ser cap a les tres i mitja, he decidit d’anar a fer una volta pel port. Ja ho saps tu, que em relaxa. Així que quan hi he arribat m’he trobat un vaixell en flames i un home ajagut al terra ple de sang, i demanava ajuda. Així que l’he carregat al cotxe, i quan he arribat t’he trucat. I la resta ja ho saps- va fer tímidament la Bruna.

Quan en Jaume, després de moltes explicacions i supliques per part de la Bruna, va pair el què estava passant, va decidir a ajudar-la. Van anar a buscar una farmaciola que tenia la Bruna, i després d’un temps que es va fer interminable, van aconseguir suturar-li la ferida. Per sort el ganivet no havia arribat als òrgans.

Al l’endemà, totes les televisions parlaven del succés, així que per el sentiment de culpabilitat pel fet de no haver trucat a la policia, va apagar el televisor. Tot just llavors, va aparèixer en Jaume per la porta:

-Què en farem, ara, d’aquest home?- Va fer en Jaume, encara badallant

-Proposo esperar que es desperti i que ens expliqui el que ha succeït.

Al cap de tres llargues hores, König es va despertar. El van ajeure al sofà, perquè la ferida no s’obrís.

König va explicar tot fil per randa: com es deia, d’on venia, perquè estava allà, què havia passat:

König era un tripulant d’una embarcació argentina que havia d’anar fins a Dinamarca, la seva terra natal, on l’estava esperant la seva dona embarassada d’una criatura. El vaixell anava carregat d’aliments, propis d’allà, i no hi havia d’haver pas cap problema. Però quan estaven a l’alçada del mar Meditarrani, els van anunciar que havien de fer una parada al port de Barcelona. Però que quan van arribar, algú va començar a disparar i el vaixell es va incendiar. König va córrer, però es va trobar algú calant foc, i quan el va anar a aturar, li va clavar un ganivet a l’estómac.

-Ja en sospitava alguna cosa, jo,  d’aquell carregament- Va dir en posat intrigant- Només uns quants podien veure el que hi havia i ens havien pagat una suma bastant grossa. Però vaig acceptar el treball, tot i això, perquè tenia ganes de tornar a veure la meva dona.

Li van preguntar com era que tenia un català bastant fluid, al que els va respondre que el seu avi era català i li havia ensenyat.

Llavors la Bruna s’en va enrecordar del medalló. Quan l’entregà a König, ell es va alegrar, fins al punt que al veure la foto li va caure una llàgrima per la galta.

★  ★  ★

En aquell moment, Goya, ja estava a la comissaria prenent un cafè aigualit. Llavors va arribar la notícia tan esperada: havien capturat a tres fugitius del vaixell en flames. Els va portar a la sala d’interrogatoris, i quan va ser allà, va començar el ball que sempre li agradava iniciar amb els detinguts.

Es va asseure a la cadira, i va començar:

-T’han detingut per diversos càrrecs, i si no parles, et puc posar a la presó diversos anys. Però si col·labores, puc demanar favors.

-No sé de què m’està parlant.

-Tampoc si li dic que hem trobat tota la droga, i que sabem qui és, vostè, senyor Juárez?

Era el cap de tota l’operació, però Goya no ho sabia. S’havia fet passar com a un tripulant més per passar desaparcebut. Poca gent sabia fins a on arribava tota aquella trama…

MARCEL FOPMA  BATLLE, 4rt D