El tripulant misteriós

La Bruna encara ara es pregunta per quins motius no va actuar amb la coherència i el seny que la seva situació requeria. El que hauria hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap’ Sí potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no son sempre les mes adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-Ajudi’m, per favor, ajudi’m... -  continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

En aquell moment es trobaven a casa, ella encara seguia pensativa i l’home desconegut continuava en silenci, obrint la boca únicament per veure una mica de la sopa que li havia preparat la Bruna. Ja era de nit i encara no s’havien dirigit ni una sola paraula, l’ambient era molt tens fins que es va poder escoltar un petit fil de veu:

-Moltes gràcies- va dir l’home tímidament.

La Bruna va seguir pensant durant uns instants més i tot seguit ell aixecà la mirada i somrigué.

-Veig que ets un home de poques paraules- va dir la Bruna mentre tornava a emplenar el seu plat de sopa.

-Potser sí, no és la primera vegada que m’ho diuen. Per cert em dic König- digué l’home.

-Jo Bruna, encantada. M’agradaria saber què hi feies allà?– va preguntar la Bruna canviant de tema mentre l’home bevia la sopa.

-Perdona?-va dir l’home fent veure que no havia entès la pregunta.

-Que què hi feies allà enmig del carrer?- va dir ella amb la intenció d’aclarir la pregunta.

Aleshores la Bruna va poder veure com el rostre de l’home misteriós s’entristia i va intervenir ràpidament:

-No es preocupi, vagi a dormir i demà serà un altre dia.

L’home va assentir amb el cap i es va dirigir lentament i amb la mirada perduda cap al seu dormitori.

Després d’una llarga nit, la ràdio va despertar a la Buna com cada matí.

-Notícies d’última hora: La policia nacional ha trobat aquesta nit una llanxa que transportava droga a la costa d’Empuriabrava.

La Bruna es va quedar sorpresa per la notícia però no li va donar molta importància perquè sabia que últimament aquella zona havia estat molt activa en el transport de drogues i que aquest seria el primer de molts altres casos.

-Els tripulants detinguts són tres. La policia continua investigant el cas i els anirem informant al llarg de tot el dia.

La Bruna es va aixecar del llit i va anar a preparar l’esmorzar per l’home que encara dormia. Seguidament li va portar a la seva habitació i König, ja despert, va dir:

-Perquè em tractes tant bé?

-Perquè no ho hauria de fer?- va dir estranyada.

-No em coneixes, no saps qui sóc ni d’on vinc i tot i això, em cuides com a un fill.

-No ho sé suposo que sóc una bona persona que intenta ajudar als altres, per cert, sentint ‘ho molt haig de marxar a treballar. Si tens algun problema treballo a l’hospital i al menjador tens un telèfon per si has de fer alguna trucada. A l’hora de dinar estaré aquí.

-Cap problema, que vagi bé.

La Bruna es va pujar al seu cotxe i va anar direcció a l’hospital. Com de costum va encendre la ràdio i ja hi havia noves notícies sobre el cas del traficants.

-Han descobert que els tripulants d‘aquesta llanxa eren quatre, però pel moment només se n’han trobat tres. Els detinguts afirmen que hi havia una quarta persona sobre la que no volen dir-ne el nom, la qual, havia estat raptada per un altre grup de traficants que l’utilitzaven com a ostatge per aconseguir la mercaderia sense haver de pagar res. També afirmen que aquest grup de traficants va fugir quan van sentir que la llanxa de la policia s’aproximava, cosa que ells no van ser a temps de fer.

La Bruna estava arribant al seu lloc de treball i estava intrigada per la notícia, potser aquella persona corria pels carrers d’Empuriabrava i podia fer mal a algú.

Ella treballava a la recepció de l’hospital i en els moments que no hi havia ningú  a qui atendre, juntament amb la seva companya, miraven si hi havia nova informació sobre el cas.

Quan ja estava a punt de marxar capa a casa va sentir com la seva companya alertava tothom present de les noves notícies.

-Han localitzat l’altre grup de traficants i els han detingut a tots, però el quart tripulant que utilitzaven com a ostatge, no  es trobava en aquella llanxa. Segons diuen els detinguts, és un home de mitjana edat, amb cabell curt i fosc, ulls blaus i portava un medalló del que no es volia separar de cap manera.

Quan la Bruna va escoltar aquella descripció, va quedar molt sorpresa. Totes les paraules que havia dit la seva companya encaixaven a la perfecció amb König, l’home que havia acollit a casa seva.

-No pots ser!- va dir espantada

-Que passa alguna cosa?- va dir la companya

-Ho sento, haig de marxar.

La Bruna estava confusa, no sabia del cert si realment aquell home que tenia a casa era el traficant o no. No s’ho podia creure, semblava molt bon home i era molt agraït, no podia ser possible, pensava ella.

Va pujar al cotxe i va conduir fins a casa seva mentre intentava relaxar-se.

Ja era a la porta de casa seva, havia arribat el moment de saber la veritat. Va obrir la porta lentament i va entrar amb normalitat, com si no hagués passat res.

-Bon dia noia- va dir König que estava assegut al sofà mirant la televisió

-Bon dia- digué la Bruna amb un somriure com de costum.

-Com ha anat a la feina?

-Molt bé, i tu què has fet mentre jo no hi era?

-Jo he estat mirant la televisió tranquil·lament mentre esmorzava i després m’he anat a dutxar.

-Perfecte, que et sembla si comencem a fer el dinar?

-Em sembla bé, ja començo a tenir gana.

Mentre estàvem preparant els macarrons per dinar, l’home va agafar un ganivet molt gran, el més gran que hi havia en tota la casa. Va estar una estona mirant-se’l i la Bruna es temia que la ataqués després del que havia sentit a la ràdio.

-Croàcia veritat- va dir després d’estar una bona estona manipulant el ganivet.

-No ho sé, el va comprar el meu home, jo no hi entenc de ganivets- va dir la Bruna alleujada.

-No sabia que tinguessis un home.

-Actualment no viu a casa, fa un mes que va marxar per motius de treball.

-Esta bé saber-ho.

-El dinar ja està a punt, ves parant taula.

Mentre dinaven, la Bruna va posar l’informatiu per veure com reaccionava l’home en sentir la notícia dels traficant.

Per fi va arribar el moment.

-Dos grups de traficants són detinguts a la costa d’Empuriabrava, la policia encara està en busca d’una altra persona desapareguda...

La notícia continuava però en aquell moment König va apagar la televisió i va mirar a la Bruna disposat a parlar amb ella.

-Sóc jo, l’home a qui busquen.

-Estaràs bromejant no?

-No, ho dic molt seriosament.

-Però com m’has pogut fer això, m’estàs dient que porto dos dies vivint al costat d’un traficant de drogues que probablement sigui l’home més buscat del país actualment!

-Exacte. Ara si us plau calla i t’ho explicaré tot.

 Jo vivia en un poble molt pobre del Marroc quan em van proposar de guanyar diners fàcilment traficant drogues. No ho feia per gust, sinó per necessitat, tinc una família amb tres fills i una dóna a qui alimentar; suposo que la meva dona ja la hauràs vist al meu medalló en el que apareixen les seves inicials i una fotografia seva. Cada setmana els envio diners perquè puguin menjar i sobreviure enmig de la misèria i la pobresa del poble. Aquesta última, havia estat l’operació més perillosa que havia realitzat mai. Jo formo o millor dit formava part del grup de traficants als qui van detenir primer. Aquesta vegada tractàvem amb unes persones molt perilloses que eren capaços de matar a totes les nostres famílies si no fèiem els que ens deien. Ells ens havien promès dos-cents mil euros a cada persona  si tot sortia bé. Teòricament quan aconseguís aquesta xifra de diners tornaria al mau país amb la meva família sense haver de preocupar-me pels diners ni per la salut dels meus fills i la meva dona; però malauradament no va ser com tots esperàvem.

Era de nit, feia molta fred i estàvem just en les coordenades on havíem quedat per fer el tracte. Com que jo era el més principiant en aquest tema, em van fer transportar la mercaderia a mi d’una llanxa a l’altra. Un cop vaig ser a la llanxa dels altres, em van agafar bruscament i em van apuntar amb una pistola al cap dient als meus ex-companys que els paguessin tot el que havien aconseguit en aquests últims dies i que ells no pensaven pagar res per la mercaderia. Ells es negaven, i sinó hagués estat per la intervenció de la policia, n’estic segur que ara mateix no viuria per explicar-t’ho. Quant els que em tenien retingut van escoltar el motor d’una tercera llanxa van fugir i jo vaig aprofitar i vaig saltar a l’aigua per venir nedant fins la costa. I llavors vaig dormir en un carreró situat enmig del poble fins que em vas trobar tu i em vas salvar.

A la Bruna se li queien les llàgrimes ara que sabia tot el que havia passat.

-I la teva família? Què faràs amb ells? Ara ja no tindràs diners per alimentar-los.

-Ho sé. Això és el que més em preocupa. Hauré de buscar una solució tan aviat com sigui possible. Per cert, aquell home de la foto no serà el teu marit veritat?

-Sí. El coneixes?- va dir sorpresa.

-És clar! Ell és un dels dirigents dels camps on es cultiva la droga que nosaltres venem. Però ell, a diferència de mi, no ho fa per necessitat, ho fa per guanyar diners i s’aprofita dels menors pagant-los miserablement. T’asseguro que no és com creus, és molt mala persona i està disposat a fer el que sigui per aconseguir diners. Ho sento molt però és la realitat.

La Bruna no podia assimilar tot allò que li acabava d’explicar König. No podia ser que el seu marit s’hagués convertit en aquella espècie d’home tant repugnant, potser l’home a qui havia estat ajudant era un mentider i l’únic que volia era treure-li diners, va pensar. Estava molt confusa i no podia parar de plorar mentre mirava fixament la fotografia del seu marit.

En aquell moment va pensar que el millor seria intentar dormir però no va poder i es va estar tota la tarda pensant en les paraules que li havia dit König.

Àlex Cifuentes Casamitjana   4rt D