REIS DE SORRA

La Bruna encara ara es pregunta per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria hagut de fer , per lògica, era trucar els seus companys de l’hospital; o fins i tot , avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar  el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va disposar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-Ajudi’m  per favor, ajudi’m... – continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva sempre. ECB”.

Tot seguit va envoltar el seu coll amb el braç d’aquell misteriós home i amb totes les seves forces el va aixecar i es van dirigir cap al cotxe. Un cop van arribar a casa, la Bruna va disposar l’habitació de convidats per en König, que estava adormit.

L’endemà, es va aixecar d’hora per preparar l’esmorzar i pensar què faria amb aquell home quan de sobte la porta de l’habitació es va obrir i una veu va dir:

-Bon dia, em dic König -  quan la Bruna es girà.

Un raig de sol apuntava a l’home, on la Bruna va veure bé el seu aspecte. Semblava un home de ciutat, molt estirat, però quan parlava no ho feia amb aires de grandesa. Tenia els ulls grossos i  blaus com el mar i una pell torrada, segurament pel sol. Era alt i corpulent, tenia el cabell negre i despentinat. Aquell home per la Bruna era com un enigma sense resoldre, perquè el va trobar tant brut i ferit? Què havia fet?, pensava contínuament. Després d’uns segons en silenci va reaccionar i li va contestar:

- Bon dia, jo sóc la Bruna- Mirant-lo mig perplexa

- li volia agrair el que va fer ahir per mi– va dir l’home

- Voldrà dir fa dos dies- va seguir amb aires de superioritat- estava molt  cansat i ferit, quasi no es mantenia de peu, li recomano prendre una dutxa i fer repòs uns quants dies, això si, després haurem de parlar, - va dir la Bruna assenyalant el lavabo

L’home sorprès va entrar a l’habitació i es va tancar.

Mes tard en König va sortir i va anar a l’habitació on es va trobar roba sobre el llit i una nota on posava:

He sortit a comprar, posa’t aquesta roba; la teva està massa bruta.

En König va aprofitar el moment per fer una trucada a un amic, però no va tenir temps que la porta de la casa es va obrir, era la Bruna que tornava amb un munt de bosses amb menjar. En König va penjar el telèfon i va ajudar-la amb les bosses.

- Veig que la roba et va bé!- va dir la Bruna sorpresa.

- Sí, que és del teu marit?- va dir ell amb curiositat.

- No, és del meu germà- va dir mentre posava el menjar de la bossa al seu lloc- abans venia.

- Abans? Que ara ja no?- va dir anant cap al sofà.

- Veig que t’agrada fer preguntes! – va dir ella amb veu elevada- a veure si també t’agrada respondre-les.- va dir dirigint-se cap a el sofà.

- D’acord crec que et dec una explicació però no crec que aquest sigui el moment mes idoni- va dir en König intentant escapolir-se.

La Bruna, amb cara molesta va encendre la televisió.

- Serà millor que vagi a descansar una estona- va dir ell

-Sí, serà millor- va dir amb una veu irònica.

Quan es va tancar la porta de l’habitació la Bruna va parar atenció a les notícies, hi havia una notícia que la repetien constantment.

-Un home d’edat d’uns quaranta anys va desaparèixer la matinada del 3 de juny desprès de que el segrestessin uns comerciants en un vaixell. La policia el va trobar ferit i amb la roba molt trencada, un passatger el va segrestar i no el van tornar a veure. La setmana anterior aquell mateix vaixell va aparèixer a les costes de França on asseguren que van segrestar a dues persones també encara desaparegudes. Alguns comerciants asseguraven que l’home els ajudava amb els seus comerços de tràfic de droga, així que la policia demana que si algú veu a aquest individu- a la pantalla va aparèixer una imatge- per favor truquin ràpidament a la policia. Encara no es sap si aquesta acusació és verdadera o falsa. La família dels tres desapareguts – es van afegir dues fotos més –  estan molt preocupats. Alguns d’ells ens han deixat entrevistar-los.

La Bruna exaltada va agafar l’ordinador i va buscar la notícia, va agafar la foto dels desapareguts i les va imprimir.

-És ell va dir- assenyalant una de les fotografies.- És ell!- va tornar a dir.

Era la fotografia d’un home de quaranta anys, el que buscava la policia per ajudar a traficar drogues, tenia els ulls blaus, la pell torrada, com en König. L’única diferència eren els cabells. L’home de la fotografia els tenia llargs i negres. La Bruna va agafar el paper i es va dirigir cap a l’habitació. La va obrir i va cridar.

- Explica-m’ho, aquets ets tu no?- va dir tirant-li el paper.

König es va asseure i sorprès va mirar la imatge.

-D’on l’has tret?- va dir preocupat

- Surt a la televisió a totes hores.- va agafar les altres dues fotografies i li va donar- aquestes dos també, les coneixes?.

De sobte es va aixecar

-Agafa les teves coses, les més importants, ràpid!- va dir agafant una de les maletes  de darrere la porta.

- Ni parlar-ne- va dir ella- m’has d’explicar que està passant ara mateix!- va dir enfadada, el timbre va sonar i la Bruna va anar a obrir la porta però en König la va agafar.

-No obris la porta, no és segur- va dir

- Perquè no? Es casa meva, segur que deu ser alguna de les meves amigues- va dir sorpresa per la seva reacció

- Però abans mira per la finestra, i assegura’t per favor- li va dir suplicant.

La Bruna va mirar per la finestra, hi havia dos homes amb ulleres de sol i anaven vestits molt formal. Eren molt robustos, i això li va preocupar. Espantada es va girar.

- Què està passant aquí?- va dir sense poder reaccionar.

- Són ells oi?- va dir mirant cap a la finestra- sí, sí que ho són. Espera un moment.- Va anar cap a la part darrera de la casa i es va assegurar que no hi havia ningú.- Agafa les teves coses, i ràpid- va dir mentre el timbre no parava de sonar.

Els dos van sortir amb les motxilles a l’esquena, la Bruna es preguntava què estava passant, en part estava aterrada perquè no sabia què passava, i què passaria, però d’una altra banda li agradava perquè semblava com si estigues en una operació secreta com les de les pel·lícules.

- Com m’han pogut trobar?- va dir

- Qui?- va dir la Bruna amb intenció de treure-li alguna cosa.

- Ara no et puc dir res.- va dir atent- tot al seu degut temps.

En König va agafar la mà a la Bruna i la va estirar com senyal de que el seguís. Van estar amagant-se per carrerons fins que van arribar a el port. De sobte en König va posar cara d’entendre-ho tot. Va agafar el seu telèfon mòbil i el va trencar sobre una pedra. La Bruna sorpresa el va mirar .

- Ja sé com m’han trobat-va dir amb cara somrient.

- Ehem... necessito una explicació i ara mateix!- va dir cridant.

-Sht! Que ens escoltaran- va dir mirant al seu voltant

-Deu tractar-se d’una broma.- va dir ella, va voler seguir parlant quan König li va posar el dit sobre els llavis com a senyal de que callés.

- Calla, no ho sents?- de sobte es va sentir unes passes i un soroll semblant a la de quan es carrega una pistola.

En könig va agafar la seva arma, que tenia guardada a la motxilla. La Bruna no sabia què fer però tot allò la superava. Ell es va aixecar i es va sentir un tir de pistola. La Bruna va cridar i en König la va estirar de la mà i van sortir corrents entre mig de tot aquell bullici. En könig va demanar el telèfon a la Bruna , ella li va donar. Va trucar a un amic, la Bruna només va poder escoltar que aquest amic els vindria a buscar, per ella va ser la seva salvació. En könig la va agafar pels braços i li va dir

- Ara entens per què no pots saber res encara, ara un amic ens recollirà.- va dir mentre es girava i disparava . – has disparat algun cop una pistola?

- No- va dir sense poder reaccionar.

- Doncs aquesta serà la primera vegada- va dir donant-li una altre pistola.

-No, jo no puc..- va dir tornant-li l’arma

- Per favor són dos contra un, ajuda’m- va dir –sé que pots.

La Bruna va agafar la pistola i va intentar fer el primer tret. Que va fer que tornès a ajudar-lo? Els seus ulls convincents? No li va donar molta importància, ja estava molt involucrada. Tot seguit un cotxe va aparèixer al fons del carrer.

Van córrer cap a l’automòbil i van marxar el més ràpid possible, no es va escoltar a ningú fins que el motor es va parar.

- Gràcies un altre cop, et dec més d’una- va dir en König – ja sé que et dec una explicació

La Bruna va interrompre’l – però encara no és el moment oi? – va dir amb veu d’estar enfadada.

En könig va sortir del cotxe i es va dirigir cap a la casa, anava coix. La Bruna va sortir i es va adonar que l’havien disparat.

-König t’han disparat!- va dir preocupada mentre ell entrava a la casa.

- Tranquil·la ara l’ajudarem- va dir l’home que els havia recollit.

Un cop van entrar,  la Bruna es va asseure sobre el llit.

- La policia em busca perquè es pensen que vaig contribuir en el tràfic?

- Sí així és.- va dir la Bruna- però no sé per què em dóna la impressió que no només és això.

- Tens tota la raó- en König va agafar el seu medalló- veus aquesta dona?- va dir, la Bruna va assentir- era la meva dona, portàvem un any casats, era d’aquí de Catalunya, però va venir a Alemanya pel que deia ella eren negocis, però més tard vaig descobrir que no era exactament així. Vaig saber que l’havien enviat per espiar-me, estava treballant amb un nou mètode que ajudaria a molta gent a guanyar diners. Quan ho vaig saber em vaig enfadar molt i pensava que en realitat no m’estimava, que s’ho havia inventat tot. Em va dir que va deixar el treball per mi, així que més tard ens vam casar en secret. Un dia van tocar a la porta i quan vaig obrir em vaig trobar a la meva dona morta, l’havien disparat. Des d’ aquell dia em vaig prometre que faria el que pogués per esbrinar per què la van matar.

- Ho sento per la teva dona, però i aquells homes? Creus que van ser ells els que la van matar?- va dir amb curiositat la Bruna.

- Seguríssim, porten molt de temps buscant-me. Resulta que els traficants d’aquell vaixell havien utilitzat el meu mètode de comerç per traficar drogues, em vaig embarcar en aquell vaixell.

- Però encara no entenc per quina raó et volen matar a tu també- va dir ella .

Just quan va voler respondre va arribar el seu amic amb un doctor, li van treure la bala i el van cosir. No em van deixar parlar amb ell fins l’endemà.