Mireia Colomer

Aquell nuvolós dissabte de Febrer, la Bruna se l’havia passat a casa, repassant els apunts de medicina. La Bruna estava en el segon any de la carrera i encara que li agradava molt, sentia que li faltava alguna cosa, quelcom que no sabia que era. Aquell dissabte, com havien sigut els dies passats, era un dia trist que temptava a ser plujós o fins i tot nevós. Per això havia decidit quedar-se a casa calenta i avançant feina.  No va ser fins al vespre que va decidir sortir de casa i anar a fer un volt i de pas comprar alguna cosa per sopar. Va abrigar-se tant com va poder, va agafar el moneder, els auriculars, les claus, el telèfon mòbil i va sortir del pis. Baixant les escales anava pensant en com havia canviat la seva vida des de que havia arribat a la ciutat de Girona, deixant els pares i tenint d’una vegada la independència que portava temps desitjant. Mentre pensava, anava escoltant el tema de Magic de Coldplay, que acompanyava el moment. El seu cap anava donant voltes al tema, absent de qualsevol altra cosa quan va obrir el portal i se li va glaçar el cor.

 Podria haver sigut pel fred, per un pensament que hagués tingut de cop i volta, per haver recordat  que s’havia deixat el gorro. Tan de bo hagués sigut per qualsevol cosa així, pensava la Bruna els minuts següents, però la realitat no era aquesta. Quan va obrir la porta  es va  trobar un home d’uns trenta i pocs anys estirat al terra,  amb la cara amb algunes rascades i vestit amb roba bruta i una mica esparracada. L’home estava panteixant  i semblava a punt de desmaiar-se, com si portés hores corrents i ja no pogués més. Quan va veure la Bruna se li van il·luminar el ulls d’un blau intens i va treure forces d’on no sabia que en tenia per allargar la mà i demanar amb una veu segura, ajuda, que si us plau l’ajudés. Davant d’aquest espectacle, la Bruna s’havia quedat quieta, en un primer moment havia pensat que era un rodamón, que davant del fred de Febrer, demanava almoina per poder menjar i escalfar-se, però de seguida va reconèixer l’home. Uns amics de la Bruna els havien presentat un dia feia ja uns quants mesos,  en una festa. Es deia König. L’home li havia semblat simpàtic  i ben plantat, però no van arribar a conversar mai per raons que el destí coneix. Però ara se li presentava d’un forma totalment diferent. Va pensar en marxar i fer com si no l’hagués vist, de trucar a la policia, a l’ambulància, però abans d’ haver pogut decidir res l’home havia tret de la butxaca dels pantalons un objecte que va dipositar a la mà de la Bruna. L’objecte era un medalló, on sortia la fotografia d’una noia molt bonica i un gravat que posava “Teva, sempre. ECB”. La Bruna es va adonar que l’havia d’ajudar, i que si estava allà en lloc de qualsevol altre lloc on el podrien haver ajudat millor, era per alguna cosa. Va dir-li que l’ajudaria i que intentés reincorporar-se per pujar  al seu pis. Va intentar-lo aguantar com va poder i van pujar d’una en una les escales de l’edifici, on cinc minuts abans havia estat baixant la Bruna sense tenir ni idea de com acabaria la seva sortida del vespre. 

Una vegada al pis, el va estirar al sofà i li va donar aigua i posar moltes mantes ja que tenia por que amb el fred hagués patit una hipertèrmia. No van dir-se res més, de seguida en König es va adormir i ella li va curar les rascades. Minuts més tard la Bruna, estava de peu davant seu sense saber què fer. Es va convèncer que havia de fer el que normalment hagués fet, i va començar a cuinar alguna cosa per sopar, immersa en els seus pensaments, sense saber què fer amb en König, sense entendre què li podia haver passat, i sense tampoc entendre’s a ella mateixa pujant-lo al seu pis. Durant el sopar la Bruna va estar mirant el medalló que li havia donat l’home, intentant trobar la importància que devia tenir, però al final, cansada, el va deixar i es va adormir profundament a l’altre sofà, just el moment que feien les notícies del vespre.

En König, a diferència de la Bruna, va passar molt mala nit, en alguns moments dormia, d’altres tenia malsons i d’altres en el que era simplement el pensament el que no el deixava dormir. Estava al sofà i només li venia a la ment el record dels  dies anteriors. Li havia estat semblant que l’ Emília, la seva dona, portava uns dies molt estranys. S’alterava per qualsevol cosa, estava molt nerviosa, com si tingués por. Casi no havia sortit de casa i si ho feia estava tota l’estona pendent del seu voltant. En König s’havia cansat de preguntar-li què li passava, perquè ella simplement callava i no responia. A l’Emília li sabia greu haver d’estar així però no li podia explicar res al seu marit sobre el que portava entre mans. En la seva relació sempre tot havia anat bé, no eren la típica parella que es passava tot el dia amb l’altre dient-se tot el que s’estimaven i demostrant-s’ho, no ho necessitaven, es respectaven les coses de l’altre i acceptaven que tingues els seus secrets. Però això arribava fins a un punt havia pensat en König aquells dies. El comportament diferent de l’Emília podia haver sigut una paranoia d’en König però no ho era pas, fins i tot havia deixat d’anar a treballar. El dia abans dels successos, l’ Emília, per sorpresa d’en König li havia regalat un medalló amb una foto seva que posava: Teva, sempre i les seves inicials; Emilia Camp Baguer. Això ja havia sigut el que faltava per la raresa de la setmana. L’Emília li va dir que no el perdés per res del món, que li feia il·lusió que el tingués. Tot i el bonic detall, König va veure que ho deia amb una serietat que el va fer espantar i fer pensar el per què d’ aquell regal sobtat. Finalment aquell dia, li va confessar, o això és el que creia en König. Li va dir que estava en problemes i que l’ única forma de poder-la ajudar era no ficant la policia en cap moment, que si passava qualsevol cosa, anés a refugiar-se en una direcció que li va donar. Els fets que van passar el dia següent eren els que feien plorar silenciosament en aquell moment en König, pensant en com havien canviat les coses, en com eren de feliços un mes abans i ara...tot havia canviat. Finalment després de tantes hores  donant-li voltes al tema, a l’alba va aconseguir agafar el son.

El matí següent de diumenge, la Bruna es va despertar d’hora, havia dormit d’una tirada i se sentia bé. Es va assentar al sofà i es va quedar mirant en König recordant el fets del vespre anterior. A diferència d’ahir, semblava que el dia seria bo, el sol havia sortit estona abans i ara il·luminava tota la sala amb una llum càlida. Com pensava la Bruna, els diumenges sempre són especials. La Bruna, renovada com se sentia aquell matí, va aixecar-se i va anar a preparar un cafè. Un cop fet a la seva especial manera, va assentar-se a la taula de la cuina i va encendre la televisió que hi havia allà. Anava passant els canals sense mirar què feien i va acabar deixant les notícies del tv3. Com que les notícies li interessaven va quedar-se escoltant-les i per sorpresa seva de cop i volta els presentadors van començar a explicar un fet que havia passat la tarda anterior. Es tractava de la desaparició d’un home i una dona, segrestats per uns homes encaputxats que havien entrat a la seva propietat. La reportera, continuava informant dient que la policia havia investigat i creien que els segrestadors buscaven alguna cosa que no devien haver trobat i per aquest motiu els van raptar. Mentre anaven explicant els fets, a la pantalla sortien les fotos de la parella i de la casa tota caps per ball. La Bruna va reconèixer de seguida l’home de la pantalla, ben plantat i amb uns ulls difícils d’oblidar, en König. No es podia creure el que sentia ni menys el que veia, estava al·lucinant, a la mateixa vegada espantada i nerviosa, no saber què fer. De cop i volta, la Bruna va agafà el comandament i va tancar la televisió que ja estava donant els esports. Estava a punt d’aixecar-se i anar a despertar en König, quan el va veure al llindar de la porta.

Havia posat el volum de la televisió massa alt, va pensar la Bruna, que ràpidament li va venir un riure histèric per pensar en allò en aquell moment. Va veure que en König feia més bona cara, se li marcaven més que ahir els talls del cos, però tenia un posat menys trist. La Bruna li va oferir seure a la taula i menjar alguna cosa i ell va acceptar. Va menjar silenciosament,  i una vegada va haver menjat, la Bruna es va posar seriosa, va seure davant seu fixant-li la mirada i li va demanar en König que li expliqués tot, absolutament tot. En König realment no tenia ganes de parlar dels fets que durant la nit havia repassat mil vegades. Però va entendre que no podia estar allà sense dir-li res i que la Bruna mereixia saber el que ell també sabia. Així que va acceptar i va començar a explicar-li tot des del principi d’aquell mes de Febrer.

 Van estar molta estona parlant, en aquells minuts, en König li va explicar com de rara havia estat l’Emília els últims dies, el regal sobtat que li havia fet, la direcció de casa seva i l’aparició dels lladres. Havien aparegut durant la nit, i havien escorcollat tota la casa buscant alguna cosa que només sabien els agressors i l’Emília. Li va explicar que després de no trobar res van agafar-los i van fer-los pujar a un camió. Havien estat hores viatjant i tot i la situació, l’Emília havia conservat els nervis. Van estar junts fins que en una parada, l’Emília li va ensenyar una forma de sortir i el va obligar a marxar, deixant-la a ella allà. En dir-ho, li va fer vergonya acceptar que l’havia abandonat i que ara ella estava segurament sola per culpa seva però va decidir apartar aquell pensament i continuar la narració. Havia estat corrent durant hores per llocs que ni es podia imaginar, no gosava parar per por que el seguissin. Al final va aconseguir trobar la direcció que el dia anterior li havia donat la seva dona i va dirigir-se cap allà. Estava mort de gana i cansament però va continuar. En un moment va pensar de trucar la policia ja que era el que convenia en aquella situació però va decidir no fer-ho, perquè va recordar que ell i la seva dona sempre havien sigut fidels l’un a l’altre, i que si ella li havia dit que fes això, calia que ho fes. I així va ser com em vas trobar mig moribund a l’entrada de l’edifici, va acabar dient en König. La Bruna se l’havia estat escoltat tota l’estona ben atenta, per no perdre’s cap detall. Quan va haver acabat, simplement no sabia que dir. Tenia moltes coses a preguntar però tenia por de ferir els seus sentiments. Li va acabar preguntat que tenia pensat fer, els dos sabien que no es podien quedar de braços creuats i què calia fer alguna cosa al respecte, però què? Van decidir que primer de tot calia investigar sobre els fets.

Van estar durant tot el matí pensant en pistes que els poguessin servir d’alguna cosa. Van anar a la casa d’en König però com s’esperaven, no van trobar res fora del normal a part del gran desordre que hi havia, fins i tot van repassar el correu, però tot eren factures i propaganda. També van trucar amigues seves per preguntar si havien parlat amb ella els últims dies, però segons deien, havia anul·lat totes les cites que tenia aquella última setmana. Per últim van trucar a la seva feina i els van dir que constava que havia anat a treballar cada dia. Res no lligava però les proves no eren suficients i no en van poder treure res de clar.

 Al final, van tornar a casa cansats. Una vegada allà, en König li va venir un atac d’angoixa, estava desesperat, no s’havia què fer, què pensar, què dir, i la Bruna, tampoc.  Es trobaven en un carrer sense sortida, en König no volia trucar la policia però sabia que sols no podien treure cap conclusió. La Bruna, en canvi creia que si volien descobrir on era l’Emília, no podien continuar seguint ells sols jugant a ser detectius, però això s’ho callava. La Bruna resignada, va començar a fer el sopar mentre pensava en com havia sigut aquell cap de setmana. Havia estat molt intens, tan sols portava amb en König un dia, i havien passat moltes coses. La Bruna sense poder-ho decidir se sentia obligada a ajudar en König, en un problema que creia que li era massa gran, ella sempre era amable amb tothom i gents egoista però en un moment de desesperació va pensar que ella ja tenia una vida prou enfeinada. Va recordar en aquell moment que l’endemà tenia classe, i se n’havia oblidat completament.

Va arribar l’hora de sopar, van sopar els dos callats, cada un immers en els seus pensaments. Quan van haver acabat, la Bruna va dir-li que volia parlar amb ell i va confessar-li el que pensava. Va dir-li que ells sols no podrien fer res més, encara que desitges solucionar-ho, no podien. Ell desesperat com estava, ja que l’única persona que estava al seu costat en aquell moment tan difícil, ara el deixava, va perdre la poca serenitat que li quedava i es va posar a plorar com no ho havia fet mai davant de ningú.  Tot plorant va anar a la sala d’estar i amb ràbia va tirar el medalló contra la paret, maleint tot el que li havia passat i desitjant desaparèixer per sempre més. La Bruna que s’ho mirava des de la cuina, restava callada, pensant que potser li hauria de haver dit d’una altra manera, en un altre moment segurament. Quan ja es dirigia a consolar-lo va veure el medalló volant davant seu i anant a parar a la paret. Va seguir la seva trajectòria amb la mirada, bocabadada. El medalló al xocar contra la paret es va partir per la meitat i va caure al terra de fusta. La Bruna va anar de seguida cap allà i en König que al segon de tirar-lo s’havia penedit va córrer cap allà. Al terra hi havia el medalló partit per la meitat, amb el cop s’havia trencat la part segellada i havia deixat caure un petit paper. La Bruna i en König van obrir el paper i s’hi van trobar una combinació de números i graus, una coordenada de GPS.

CONTINUARÀ