CAPÍTOL REIS DE SORRA

UNA TROBADA INESPERADA

Tot va començar el dia després de la tempesta, es va despertar un dia increïble i vaig decidir sortir de casa.

Passejava per la vora del mar quan vaig veure una cosa que em va despertar la curiositat.

Hi havia un veler embarrancat i un noi amb mal aspecte assegut a sobre d'una roca.

Em vaig apropar i li vaig preguntar si es trobava bé. El noi em va mirar amb una mirada desvalguda i dominant, alhora astuta i avaluadora que em va travessar i no la va apartar de mi ni un moment quan em va demanar que l'ajudés.

Qui era aquest noi?

D'on provenia?

Què hi feia allà?

En aquell moment em vaig adonar que la meva vida monòtona i tranquil·la canviaria per sempre.

Jo no sóc així, sempre actuo de manera racional, però aquell ésser em va impressionar molt i no em va deixar actuar amb coherència i seny.

No podia pensar de manera clara. Que m'estava passant?

Aquella persona va despertar en mi un instint de protecció, no sé si és pel fet que jo sóc metgessa o els valors profunds que em van inculcar de petita a protegir als altres i en especial als més dèbils i necessitats.

De totes maneres no sabria dir si jo el vaig rescatar a ell o ell a mi.

Des de la primera vegada que el vaig veure vaig intuir el seu impressionant i imponent aspecte exterior, alhora que descobria l'home fosc i enigmàtic que hi havia a l'interior.

Me'l vaig endur a casa, li vaig dir que es dutxés i al curar-li les ferides va ser quan li vaig veure unes fortes espatlles i uns bíceps ben definits, el seu cos era atlètic i perfecte.

Li vaig preguntar si volia alguna cosa de menjar i va assentir, tenia molta gana.

Poc després es va quedar ben dormit al sofà.

Mentrestant vaig posar la televisió i a les notícies explicaven que hi havia hagut un naufragi i que hi havien dues persones desaparegudes, un noi jove d'uns trenta anys anomenat König Faulkner i una noia també jove d'uns vint-i-cinc anys de nom Emma Casas Barceló, segons deien les autoritats de les Illes Balears.

Quan vaig veure aquestes notícies em vaig espantar molt perquè aquell noi el tenia jo a casa.

No sabia què fer.

Vaig sentir un atac de pànic. Ja sabia qui era aquell noi, però... i la noia on era?

Seria la mateixa dona que König portava en el seu medalló?

Les inicials coincidien, però que representava ella a la seva vida?

Hauria sobreviscut al naufragi igual que ell?

Mil preguntes em voltaven pel cap, creia que em tornaria boja.

Vaig anar al sofà per veure com estava i allà hi era, tan bell i perfecte per fora i turmentat per dins.

Els seus cabells negres li emmarcaven una cara impressionant. La seva estructura òssia hauria fet plorar d'alegria a qualsevol escultor, la seva boca perfectament dibuixada, el seu nas afilat i els seus ulls intensos blaus el feien terriblement atractiu.

Em vaig enamorar.

Quan en König es va millorar li vaig comentar el que sortia sobre ell a les notícies.

Més tard ell em va començar a explicar part de la seva història. Em va explicar que ell i la seva xicota vivien a Eivissa, que volien casar-se i per això van prendre la decisió d'anar-se'n a fer un viatge amb el veler que van comprar-se tots dos junts. Van decidir anar a la Costa Brava perquè era un lloc molt bonic i tenien uns amics que van conèixer a la universitat, on podrien gaudir de la platja, de la gastronomia local i de moltes coses més. Però quan eren a mig camí va començar un temporal molt fort amb tempesta i amb molt mala mar. Aquest temporal va fer que es trenquessin moltes parts del veler i els va ser impossible continuar navegant.

Van llençar senyals d'auxili, però abans que ens poguessin socórrer, una forta onada ens va fer caure tots dos al mar. En aquell moment vaig perdre de vista a la meva xicota i gràcies a l'armilla salvavides vaig poder continuar nedant fins arribar a aquesta platja.

Quan va acabar d'explicar-me el que havia succeït, es va posar a plorar per el xoc traumàtic i pel cansament que portava a sobre.

Després d'uns dies de no tenir notícies de la seva xicota, vam anar a una comissària dels mossos d'esquadra per notificar que ell estava viu i per si tenien alguna notícia de l'Emma Casas, donant l'adreça i el meu número de telèfon.

Els dies anaven passant i jo cada vegada estava més bé amb ell, era una persona amb la qual es podia parlar de tot, perquè tenia moltes experiències i cadascuna més interessant.

Un d'aquests dies, que estaven molt tranquils a casa, van trucar a la porta i la meva sorpresa va ser trobar-me als mossos davant la porta, van preguntar per en König Faulkner, ell va sortir i el cap d'una estona va entrar amb la cara desencaixada, li havien donat la trista notícia de l'aparició del cos d'una noia molt semblant a la que ell va descriure i havia d'anar a fer el reconeixement del cadàver.

Va anar amb els mossos a un poble del costat, que era on havien trobat el cos i estava també el metge forense.

Després d'una estona, per mentalitzar-se, va entrar a la sala on estava el cadàver, es van complir tots els mals presagis i el cos era el de la seva xicota. Es va quedar destrossat i va començar a plorar com un nadó.

Em va trucar després d'unes hores, quan ja s'havia recuperat una mica, perquè l'anés a buscar.

Quan vaig arribar em va donar una abraçada molt forta, jo només volia consolar-lo i donar-li tot el meu suport.

Jo tenia uns sentiments trobats, per una part volia que es quedés amb mi i per l'altra em sabia molt greu la situació que estava vivint ell en aquells moments.

                                                           Marc Rodríguez Casas. 4rt. ESO. D