REIS DE SORRA

CAPÍTOL 1: UN DESCONEGUT CONEGUT

Després d’aquell missatge curiós escrit darrera el medalló, va quedar-se quieta. Perdé la respiració per uns instants. Fou el lleuger toc que li va fer König a la cama demanant altre cop ajuda el que va fer-li respirar de nou. 

Va dipositar el medalló a la butxaca de la bata de l’hospital, que encara no s’havia tret tot que ja havia acabat el seu torn i era fora de l’edifici, i immediatament ajudà al senyor a aixecar-se. Li va agafar el braç i se’l va posar envoltant la nuca. Va posar les seves mans al voltant de la seva cintura i abans d’avançar un sol pas, li preguntà:

-Està bé? O necessita que l’agafi més fort?

- Com podria queixar-me si acaba de salvar-me la vida. Li ho agraeixo moltíssim de debò- contestà König satisfactòriament.

Aquell primer pas fou el causant d’un gemec provinent de König. Ràpidament el cap de la Bruna es girà cap a ell i sense que tingués temps de preguntar-li si s’havia fet mal, ell negà amb el cap i li digué amb un to serè:

-Estic bé, tranquil·la. Maleït sigui aquest terra que m’ha congelat per complet... Deixi’m que recuperi la respiració i em torni a circular la sang, si us plau- digué amb un somriure que ocultava tots els seus mals.

Pas rere pas aconseguiren arribar al cotxe de la Bruna, aparcat a pocs metres de l’entrada de l’hospital. Li obrí la porta i l’ajudà a asseure’s al seient del copilot. 

Durant el camí a casa cap dels dos van pronunciar ni una sola paraula, només aquell silenci permanent hi era present. Tot i així, el cap de la Bruna estava ple de paraules mudes, preguntes sense resposta. Per què l’havia acollit i no havia fet el que hauria d’haver fet? Què significaven aquelles paraules del daurat medalló i per sobre de tot, per què la seva reacció va tallar-li la respiració durant uns instants? 

Un cop va haver aparcat el cotxe, es girà cap a König i s’adonà que els ulls restaven tancats. Va aprofitar aquell moment per examinar detingudament el seu rostre arrugat. Estava pàl·lid a causa de les hores que havia estat assegut a la glaçada vorera. Tenia una expressió cansada i cada una d’aquelles arrugues tenia una història diferent. Els seus llavis eren rojos, però semblava que amb els temps havien perdut color; eren gruixuts però estaven tallats. La barbeta estava tan perfectament definida que ni tan sols te n’adonaves dels pèls que hi havien brotat de manera desordenada. El nas era arrodonit i gros i amb aquell color carmesí, la Bruna, va poder entreveure la silueta d’un pallasso. En aquell moment un somriure tímid va dibuixar-se-li a la cara. Continuà contemplant detingudament el rostre de König; aquesta vegada es va aturar a inspeccionar els ulls. Recordava la mirada que pocs minuts abans König li havia consagrat. Era una mirada perduda però ferma alhora, una mirada familiar;  aquest fet va fer-la reflexionar durant uns minuts fins que, sobtadament, König va inspirar fortament. Juntament amb aquella alenada, les parpelles van començar-se a obrir meticulosament, com si es tractessin d’unes cortines de vellut.

Àgilment, Bruna va canviar la seva expressió pensativa amb què havia quedat petrificada observant el rostre tan íntegre de l’home que acabava de conèixer, però que després d’aquella inspecció no va semblar-li tan desconegut.

Després de parpellejar, König va girar-se cap a la noia i va dedicar-li un somriure.

-Ja hi som? És aquesta la casa?

-Sí, König. Ja podem baixar. Esperi’s un moment que baixo i l’ajudo a vostè.

-No et preocupis noia! Ja m’espavilo jo.

La Bruna va baixar quasi d’un salt i mentre treia la seva bossa amb els papers de l’hospital, König se les enginyava per sortir del vehicle.

Finalment va aconseguir posar-se dempeus i va avançar lentament pel camí de pedres que dirigia directament a la porta d’entrada de la casa. La Bruna, que el seguia tot darrera amb un pas calmós, va continuar la inspecció que havia estat interrompuda per la incorporació de König un cop havia aparcat el cotxe.

Va fixar-se amb el poc cabell negre que havia estat cobert per les canes; era greixós i deixat, possiblement per la falta d’higiene després d’uns quants dies al carrer. El seu caminar mostrava tots els mals dels que patia aquell ancià. De tant en tant feia alguna estrebada seguida d’una pausa. Es posava la mà als pulmons, comptava fins a tres i continuava amb el seu pas costós. Mentre mirava com l’home avançava, anava pensat en com podria aconseguir roba menys bruta i foradada que la que duia posada. Instantàniament va pensar en la roba vella del seu avi que havia guardat en un bagul des de la seva defunció.

-M’observaràs gaire estona més? Acabaràs avorrint-te de mi si em mires tant - va dir recolzat al pom de la porta amb un riure forçat-.

-Ostres! Perdona. Estava pensant en...en què faré avui per sopar. 

Bruna accelerà el pas fins arribar al pany de la porta. Va introduir la clau i seguidament l’empenyé amb el peu d’una puntada; va acompanyar en König cap a l’interior de l’habitatge i el va fer seure al sofà.

-Esperi aquí un moment, vaig a buscar-li roba neta – va dir, mentre es dirigia a l’habitació dels armaris on guardava un munt de coses des de feia anys-.

-Aquí ho té, és la roba de l’avi, vella però neta! Agafi-la i vagi al lavabo, al fons del passadís; prengui un bany i canviïs de roba mentre jo vaig preparant el sopar.

-No es preocupi tant per mi; després de canviar-me de roba hauria d’anar-me´n; ja m’espavilaré per menjar alguna cosa un cop sigui al carrer.

-Però on vol anar sense menjar res calent, home? En un moment li preparo un bon plat de sopa i després ja veurà si es troba millor i si està en condicions d’anar a buscar un lloc on dormir.

-D’acord, li accepto el sopar. Me’n vaig al bany; al fons del passadís, oi?

Mentre l’home caminava amb pas lent, la Bruna anava cap a la cuina decidida a preparar un bon sopar calent per a tots dos. Després d’encendre el foc va posar en marxa el petit televisor com era habitual quan cuinava; era l’hora del telenotícies.

Estava cuinant una de les seves especialitats, sopa de verdures, mentre va sentir per la televisió una notícia que va sobtar-li molt. Acabaven d’anunciar la desaparició d’un tripulant perillós, si més no perquè era el cap de la tripulació, que havia desaparegut després d’haver atracat un vaixell carregat de drogues. Es veu que la notícia havia rondat pels televisors de la ciutat des de les nou del matí, poc més tard que el desaparegut abandonés el vaixell; per tant, la Bruna, a causa del treball, no se n’havia assabentat de la notícia fins ara.

L’expressió de la cara de la Bruna tan sols escoltar la notícia era de pànic. I si l’home que havia recollit era el fugitiu del vaixell? Va posar-se les mans al damunt de la cara i va consolar-se interiorment repetint-se una vegada rere una altra que hauria de ser molta casualitat que aquells dos homes fossin els mateixos.

La Bruna va estar esperant durant una hora aproximadament que l’home sortís del bany, però ningú no apareixia. Decidida, amb un pas alleugerit, va dirigir-se al bany i trucà a la porta. Rere aquells tres cops va cridar:

-Es troba bé?! Fa molta estona que no sé res de vostè. Que li ha passat alguna cosa?

La Bruna decidí tornar a provar-ho, però el resultat fou nul altra vegada; només se sentia el soroll de l’aigua rajant. La Bruna començà a preocupar-se.

-Tanqui l’aigua i escolti’m bé. Si està nu, tapis, que disposaré a entrar al lavabo. Està començant a preocupar-me que no em contesti.

Dit això, la noia baixà el mànec de la porta i entrà.

No hi havia ningú. La finestra estava oberta de bat a bat, l’aigua rajava sense parar i només una nota humida pel vapor de l’aigua bullint restava sobre el desaigua. L’agafà i la llegí amb veu alta, assegurant-se que el que estava succeint era cert i no eren al·lucinacions seves.

“Suposo que ja et deus haver preocupat per mi i has entrat pensant que em passava quelcom. Doncs no, Bruna, he marxat perquè no et desitjo cap mal com tu mai n’has desitjat per a mi, però una cosa vull que em prometis: guarda el medalló com si es tractés del teu fill, o del teu avi, que sé que tot i el que va fer, te l’estimaves molt i no deixaries que li passés res. Des que vas néixer has estat la persona més important per mi. Em vas fer conèixer el que realment era la felicitat, i després del medalló la meva vida tenia sentit. Ara bé quan vaig entrar en el món de les drogues...

Les coses han canviat i he fet el possible per sobreviure en aquest maleït món en què m’he posat... si pogués sortir-ne, creu-me que ho faria.

Recorda que sempre t’estimaré i gràcies per haver cuidat de mi un altre cop.

ECB

La major sorpresa que hauria pogut imaginar mai. Aquella carta significava que el seu avi no estava realment mort. Un cúmul de pensaments van començar a brotar-li al cap.

“Ha de ser el meu avi, perquè sinó, com sap que jo me l’estimava moltíssim? O com sap que el meu avi va entrar al món de les drogues? Fins i tot, com sap que em dic Bruna si en cap moment li he donat cap pista perquè pogués assabentar-se’n; he amagat el petit cartell de la meva bata en el qual apareix el meu nom, no volia que conegués el meu nom; alguna cosa em feia sospitar d’ell.

Ara sí que estic confusa, com pot haver vingut i marxat sense avisar-me que era ell? I el medalló que m’ha donat aquest matí? Què deu voler significar?

No tinc resposta per a cap de les preguntes però una cosa sí que sé; haig de sortir a buscar-lo, no em puc quedar aquí de braços plegats després d’aquest sorprenent afer. Quan el trobi podré respondre totes aquestes preguntes; de moment no puc parar de pensar en cap de les respostes de les preguntes anteriors.”

I tal i com va pensar, agafà el seu abric de pèl que l’abrigava tant i sortí d’immediat per la porta, es posà el medalló a la butxaca i marxà corrents amb les claus del cotxe a la mà. 

Aina Vesa Martínez 4t C