REIS DE SORRA

La Bruna encara ara es preguntava per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria de hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys de l’hospital; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.

-          - Ajudi’m, per favor, ajudi’m...- continuava mormolant ell, amb menys esme cada vegada.

En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”